RE: ara tb t'has adormit tuuu?

jur, quin ambientassu...... xD!

jo també marxo, doncs, que se'm tanquen els ulls!

1.
Durant uns quants dies, aquest repte, "Mar de somnis", ha estat un emotiu punt de trobada, el lloc on cada poeta o poetessa ha atorgat visions personals a la extraordinària pintura de Jim Warren. S'han rebut deu bellíssims poemes i tots ells fan palesa la gran capacitat de síntesis, i l'enorme riquesa de paraules de què disposeu per poder expressar els sentiments; heu sabut abocar a cada un dels versos una realitat espiritual que va més enllà de l'art.

Després d'haver gaudit junts d' aquesta emoció, és el moment d'escollir els poemes que més us hagin agradat. Voteu-ne dos, com sempre, abans de demà, dia 14, a les 20 hores. Moltes gràcies.

brins




o1.Immensitat oceànica-


1.Quants noms té la mar?
Sabrà que la crides quan la somnies?
Són infinites les seves onades?

Dorm el dofí si el besa l'escuma?
O retorna pel camí de l'aigua,
Obert en la parpella de l'horitzó?

Quants alens perd la brisa
En pentinar la pell de la sal líquida?
Com s'orienta el sol entre el laberint
De corrents canviants i plens de subtileses?

Qui és capaç de trencar les cadenes
Que lliguen la carn a la platja?
I la naixença a la immensitat oceànica
Només recorrent-la amb les pupil·les?

2.
Besos de sorra,
Escuma que, callada,
S'esmuny en l'aigua.

Record de l'hàlit
Respirat per l'origen
De les onades.

Torna, bressola'm,
Mar lliure, tendra mare,
Dida entre somnis.

3.
Què necessites, penell de l'atzar,
Quan són reals els mites de la mar?
La brisa i la remor del seu esguard?
Llavis curulls d'amor al capaltard?






02.L'ABISME -


Fixo la mirada,
un instant etern.
Les ones dels somnis
són una remor de mar
closa en una caracola.

Em trenquen majestuoses
contra una escullera de consciència.
Arrossegant
els residus d'una vida obscura
Per fer les hores d'un clar atzur.



03.Aigua fugida


Mar endins ofeguem cos i ànima
en l'orbita dels anhels submergits,
garbuix inquiet de sensacions fluides
acaronen l'ham convuls de rostres
que suren més enllà del somni,
i amatents esperen que caigui la nit;
cerquen diluir-se - ser aigua fugida -




04Fal·làcia patètica o epíleg


Alguns migdies,

la platja esdevenia

un món de dos,

i el temps bullia, fos,

al ventre remugant

del llenç marí.

Era feliç tornar

a la indiferenciació infantívola

-núvol som, aigua som,

home i dona som,

i dofí i gavina i ona i roca i Tot-,

almenys un blau instant,

com tous rellotges ferits

dipositats amorosidament

a la pell arenosa d'un somni.

Per quan el temps de nou tibava,

i el present, d'un raig, ossificava

el nosaltres,

el paisatge interior,

el paisatge exterior,

regurgitant el tu

i perbocant el jo,

ens restava la dolça fal·làcia

d'haver estat, per un instant,

un món de dos.




05.CÒDOL D'ESPERANÇA -

Ets el còdol a la platja un desembre
sota el silenci dels rellotges, només despertat
pel xiuxiueig del joc d'un infant. Polida
com els mots del poeta, s'alcen els anys
erosionant el teu relleu, com ones
que passen i et llepen, i peixos que neden i ballen,
i meandres del delta proper
que dibuixen ziga- zagues ancestrals.
I tu, amb set de la seva ombra,
dins l'aigua o enllà al cel, acostant
els teus llavis als seus, besant
la memòria dels peixos cofois.
Ara sents calfred i t'acomboies del vent,
abraçant-te a aquell oasi de somni de color.
Et capbusses ben endins però el corrent
t'empeny a primera línia: allà on un infant
trenca un temps d'ambivalent quietud monàstica.
I tu, un desembre somniant un passat de llum,
un infant que et pren, et desperta i t'amanyaga,
una pedra a la platja renunciant a renunciar
un amor passat, una filla que fa diamantí el present.

Els hiverns a la platja també et són primaveres
quan la memòria i el desig de viure l'ara s'apleguen.



06. Lliris -

en diuen lliris i n'hi ha de molts colors.
una vegada

em van trencar el cor. s'ho va endur tot.
en diuen lliris
i només són flors.

una vegada es van endur els colors
i també

les flors. en diuen cors però ho trenquen tot.


07.Me'n vaig amb tu -

Segurament,
serem vençuts,
perquè serem un més d'abril enmig l'hivern.

Però vaig amb tu,
ho deixo tot,
aquesta terra, el meu ofici i les arrels.

Me'n vaig amb tu,
amb els teus ulls,
que tots els arbres ja són vells, no donen fruit.

Me'n vaig amb tu,
amb el teu cor,
per un camí fet de miralls damunt del mar.

Ens arrisquem,
pren-me ben fort,
que aquesta onada és perillosa i tu ja ho saps.

Però tant se val,
si no ho provem,
no sabrem mai la immensitat del nostre amor.



08.Somni impossible

He entrat en el teu somni.
Il·lusió furtiva.
T'he robat una besada,
tèrbola, humida.
He emmudit el meu desig,
presa d'enyor.
Embriagada d'escuma,
he ancorat el cor.
Emmirallada en la llum,
reneixo al dia
arraulida en el teu cos.

Visió daliniana
d'un amor impossible.

09.Crit de gavines -

La mar...
la paret més alta
ajaguda devora el sorral.

Si t'acarono els peus, d'aigua,
la sal dels turmells, la pell basàltica,
les cames..., t'esbadelles quan et toco,
t'obres com ferides que no sagnen.
Un balanceig dolç t'ensonya, dorms
impetjada, inassolible;

no hi ha recança en el descans plàcid
sota el crit rabiós de les gavines.


10.Tots els blaus -

Immens pla de l'horitzó,
on el cel, el mar, la terra
són la trobada i la unió
de dos signes que es completen.
Masculí i femení
que s'ajunten per parelles,
potències que en si perfan
l'univers que les condensa.
Per parelles els ocells,
dos dofins en mar oberta,
i anant cap a la fusió
home i dona que en mar entren.
Forma oval de la natura
que excel·leix de rodonesa:
es perfilen tots els blaus
sotjats de taronjor encesa.