Pànic

Hola Afrika!

Que guai aquest repte, a veure si som capaços de fer-vos por...

Pel que fa a com fer enllaços, us ho puc explicar breument a veure si em sé fer entendre.

El que s'ha d'escriure fer fer un enllaç és:

<a href="adreça">nom</a>

on adreça és el que apareix a la barra d'adreces de la pàgina, per exemple, en el cas del vostre repte:
http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=245740

i nom és com voleu que es digui l'enllaç en qüestió. Per exemple:

Repte 93

que he fet escrivint

<a href="http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=245740">Repte 93</a>

Espero haver-me explicat!

Fins aviat

No sé si aquest relat farà por o no. El que sí que us puc assegurar que a mi me’n va fer, i molta!
Va ser una nit de fa uns quants anys. No sé si era perquè feia calor però dormia amb els braços fora del llençol, cosa poc habitual en mi. De sobte, em va despertar una fressa eixordadora i un vent fred a la cara: un vent gèlid, repulsiu, com sortit d’ultratomba. Atemorida, vaig obrir els ulls i vaig veure una figura dreta al costat del llit. No podria explicar quina forma tenia. Era com una gran ombra, molt indefinida, però esfereïdora. De seguida vaig associar aquella figura amb un ésser diabòlic. Em vaig quedar immòbil, sense respiració, amb el cor bategant amb força i sense saber què fer. Volia encendre el llum per quedar convençuda que no hi havia ningú, però el pensament era una cosa i el fet n’era un altre. Senzillament, no vaig poder. Em vaig quedar arrupida, amb el cor a cent.
No sé quanta estona va passar des de que vaig veure aquella figura tenebrosa fins que vaig gosar encendre el llum, però se’m va fer eterna. Finalment, quan l’habitació es va il·luminar, vaig comprovar, alleugerada, que no hi havia ni cap dimoni ni res que se li assemblés.
Durant molts dies tremolava quan arribava l’hora d’anar a dormir. Només d’apagar el llum, tornava a sentir aquella fressa, el vent glaçat sobre la cara i veia aquella figura diabòlica al meu costat. Per sort, amb el temps ho he superat, encara que quan torno a recordar la història me’n vaig a dormir amb un cert temor.
Encara no sé si el que vaig sentir i veure va ser un somni o una realitat. Molts creureu que només podia ser un somni, d’altres pensareu que les forces del mal es poden aparèixer en qualsevol lloc i en qualsevol moment i, d’altres, que estic folla. Com he dit abans, no se què va ser, però fos el que fos, no voldria que es tornés a repetir. Si us plau, no!

Cada nit s'arrupien als graons de les escales de l'estació Leningradsky, entre les tuberies de subministrament d'aigua calenta i al clavegueram. N'hi havia a milers i no eren rates, eren nens, molts d'ells menors de set anys.
Vivien entre el renillar eixordador dels vagons que descarregaven passatgers amb constància, la mateixa amb la que ells inhalaven cola, bevien alcohol o remenaven les escombraries. Havien fugit de la pròpia llar on la por presidia sempre la taula, on la violència tenia la cara de foll del seu pare i la misèria era plat del dia tota la setmana.
Eren com una gran família on els grans se'n cuidaven dels més menuts i els orientaven en la terrible i segurament curta història de la seva vida. Havien d'avançar amb la societat cap a un capitalisme que es publicitava amb llums de neó i olor de whopper amb ceba.
Però el més terrorífic, succeïa a la llum del dia, quan homes amb llargs abrics de pells s'apropaven amb caramels i uns bitllets a la butxaca.
Aquells àngels sense ales venien la seva inocència i els seus somnis a veritables dimonis d'urpes llargues i paraules mancades d'afecte, que després els denunciaven i feien que rebessin els cops de la policia, mentre dins els seus fràgils cosos només plorava la gana i creixia sense remei la sida i la tuberculosi.

I al deixar la ciutat de Moscú, destí d'un viatge de negocis, pujat al darrer vagó d'un tren que em tornaria cap a casa, el vaig veure somrient, amb la seva jaqueta descosida i massa llarga, descalç d'un peu i amb els ulls mig aclucats per la seva addicció. Deuria tenir l'edat de la meva filla.
Llavors, com sortint del mateix infern, un diable de mirada grogosa, llavis sucosos i cos dominant, el va prendre pel braç i se l'endugué allà on la foscor es barrejava amb piles de papers acumulats per les corrents d'aire. El tren arrencà, però abans vaig poder sentir un crit esfereïdor i amb ell un tros del meu cor es glaçà mirant les rajoles llardoses d'aquella estació amb nom inolvidable.

Si busqués la teva indulgència davant del fet de per què mato, podria inventar-me un relat esfereïdor sobre les veus que ressonen al meu cap i que m'han tornat foll. Però vull ser absolutament sincer amb tu.

Mato per plaer.

Matar m'agrada molt. Cada dia més. Tu, que no ho has fet mai, no saps el que és. No et pots imaginar la sensació de poder i força i plaer que dóna tenir la vida d'una altra persona a les mans... i prendre-li sense pietat ni remordiments. Sentir com les ungles es claven al seu coll i el deixen sense aire lentament. Furgar-li els budells amb una navalla, mentre les mans se t'omplen de sang calenta...

Ah! Quin plaer!

Et preguntaràs per què t'explico tot això. Tinc un motiu poderós, t'ho asseguro. En realitat, té força a veure amb la meva afició per ser tan aleatori com pugui a l'hora d'escollir les meves víctimes i els meus dos hobbies... aquest que t'he estat explicant i l'altre: els ordinadors. Sense falses modèsties! Sóc un petit geni de la informàtica. Fa unes setmanes, estava pensant com trobar una manera d'unir les meves dues grans passions i, navegant per Internet, se'm va fer la llum. Vaig trobar un web: relatsencatalà.com, on una colla de mindundis amb ínfules d'escriptors i nicks absurds, com Arrupit, Eixordador o Amerika Knightley, passeu l'estona amb una beneiteria que anomeneu, pomposament, "El Repte".

Veuràs, he desenvolupat un programet realment senzill que em permet, en un minut, determinar la ubicació exacta de l'ordinador que ha accedit a aquest repte en concret. A més, em puc connectar des del mòbil i tot, cosa que em permet una llibertat de moviments total. Resumint: que quan llegeixis aquestes línees, un senyal m'avisarà que ho estàs fent. Llavors, podré acostar-me a casa teva i fer-te una visita de cortesia. De fet, potser aquests sorollets que has sentit mentre llegies eren jo entrant d'amagat i acostant-me a l'habitació on tens l'ordinador. Qui sap? Potser ara, quan acabis de llegir i et giris, em trobaràs dret al teu darrere, observant-te.

Serà un plaer conèixer-te. T'ho asseguro...

Em disposava a escriure una història de terror pel repte. Havia pensat en una d'aquelles que protagonitza un foll mig despullat, amb cara de sàdic i un enorme ganivet de carnisser, tacat de sang, a la mà. Em disposava a començar-lo quan vaig sentir un crit esfereïdor provinent del veïnat.

"Algú ha vist al protagonista del meu repte", vaig pensar. "Potser no hauria d'escriure històries de por". Em vaig acostar a l'escala, però vaig renunciar a sortir-hi quan vaig veure que la Pepeta, la insuportable senyora del pis del davant, ja estava tafanejant. Sospirant, vaig tornar al teclat decidit a escriure el repte d'una vegada per totes.

No hi vaig durar ni cinc segons, davant de la pantalla. Aquesta vegada no vaig sentir un crit, sinó una coral eixordadora de xiscles. No havia sentit mai una cridòria així a l'escala, però no hi havia dubte: eren les set nenes del setè. Vaig sortir decidit a investigar l'origen de tot aquell xivarri, i sense ni mirar la Pepeta vaig enfilar escales amunt. Em vaig creuar amb les nenes que baixaven, però no vaig aconseguir que em diguessin res intel·ligible, només quelcom del seu pare i la seva mare.

Al arribar al setè, vaig veure que s'havien deixat la porta oberta. Vaig entrar. Tot estava en silenci. Vaig travessar poc a poc el rebedor, amb el seu mirall i la seva calaixera antiga, i vaig entrar per la primera porta.

Tot i que al primer cop d'ull la sala semblava en ordre, tenia la sensació de que alguna cosa no anava bé. Vaig endinsar-me cap a la zona del televisor, i aleshores vaig veure, esglaiat, a la senyora del setè arrupida al sofà, aparentment morta, amb ferides per tot arreu. Un petit cruixit del parquet em va posar en alerta, i em vaig girar amb el temps just de veure com el seu marit, mig despullat i amb cara de sàdic, em queia a sobre amb el seu ganivet de carnisser tacat de sang.

Definitivament, ja no podria escriure el repte. M'havia topat amb el meu personatge.

Sempre diuen que les paraules ens ajuda a arribar a una pau interior, són la calma, el reflex de l'ànima en la poesia, i el bressol que sempre et rep quan estàs intranquil.
No ho crec, elles van portar-me a l'infern.

Des de feia cert temps, estava pensant en escriure una història de por, esfereïdora, amb màgia i certes lliçons morals. Potser tan sols per escriure-la, o per explicar-la als coneguts.

Em rondava una història pel cap, i vaig decidir escriure-la, i ho vaig fer a l'escriptori, a mà. Des d'allà, dins una de les quatre cases que formen el meu carrer, observo a través de la finestra el bosc. Cap aquella zona...cap a ell.

Vaig ambientar la història en aquell poble, prop del bosc.. on només s'hi endinsaven quatre cases, el meu carrer; al final del qual, fet de granit i amb un cactus al costat, semi-circular, hi ha un banc amb una dedicatòria.

Sabia que escriure una història sobre algú que no saps què ha fet, era una falta de respecte a la seva memòria, i més si era morta. No creia en fantasmes, però em feia cosa igualment. Tot i així, vaig començar a escriure.

Escrivint i explicant, vaig escriure lletra per lletra el que deia aquella dedicatòria, que semblava una làpida.

Va ser llavors que vaig sentir una cosa anormal. Vaig aixecar el cap, en direcció a allà. Un pessigolleig em va recórrer l'espinada.

Potser qui em veiés aleshores pensaria que m'havia tornat foll. De fet, estaven en el cert, va ser el començament de la meva follia, segons ells...

Vaig estripar el paper amb les mans tremoloses de la por.

Notava una presencia estranya dins l'habitació, mirant-me... que m'ha seguit sempre, fins avui, aquí arrupit dins l'habitació encoixinada. Passo gran part del dia gemegant, suplicant a algú invisible, escoltant sons eixordadors que només sento jo...

A vegades tinc atacs. Començo a cridar i a colpejar tot el que puc, que només són coixins.

Desprès, que pot ser al cap d'una hora, quan em calmo, una veu m'omple el cap i pronuncia aquelles paraules...


"Al malaguanyat...

Estic dormint. Somnio, però dec estar en un estat de semiconsciència perquè, en certa manera, sé que això és un somni. El noi mort aquí al davant, les paraules de consol que dono a la seva mare mentre ella emet un plor eixordador; tot això no m'afecta massa perquè només és un malsón. Ara em despertaré, però abans vull que em diguin d'una vegada on és l'Elena, no obriré els ulls fins que ho sàpiga. Li ho preguntaré a l'infermer de l'ambulància, ostres, si porta la seva jaqueta de botons daurats a la mà!..Oh, no! No m'ho puc creure, és morta, l'Elena és morta, no pot ser, quin dolor aquí a dins, ai, em punxa, vull despertar-me, podrit malsón esfereïdor!
Tinc el cor accelerat, tranquil·la, només era un somni, tot mentida. Ai, quina sort que no estava passant, l'Elena és a casa seva, arrupida al seu llit, dormint, i jo m'he de tornar a adormir, també, que demà m'he de llevar d'hora. L'habitació està molt fosca, molt fosca. Com és quan hi ha llum? El llit, l'escriptori, la tauleta de nit a la dreta, la finestra...On és exactament la finestra? No veig les línies discontínues de la persiana, no, tinc els ulls massa oberts, necessiten veure-hi, tot és massa fosc, massa negre, massa buit, abisme, no percebo res per la vista, necessito llum, tinc massa calor, no em puc moure, tinc por, tot això s'assembla massa al foll moment previ a la mort! L'interruptor, l'interruptor, m'ofego, on és la paret, el capçal del llit, els llençols? On sóc? Vull mirar, vull poder veure, no hi ha res, no estic sobre cap superfície, no sé en quina posició em trobo, no tinc tacte, no hi ha sorolls, no em surt la veu, no m'hi veig, necessito llum, llum! Massa silènci. Només sóc consciència, que s'acabi això d'una vegada, no ho puc suportar, no puc, proooooou!

"A Real de Catorce sólo llegarán a través del túnel. ¿No les contaron? Y ¡cuidado al manejar! El túnel es angosto y... bien oscuro".

Aquelles paraules ressonaven dins dels nostres caps quan l'escarabat que conduíem s'introduí en l'esfereïdora negror. Per un camí sense asfaltar, el cotxe passava justet entre les parets tallants i era tanta la sensació que aquell sostre de pedra ens havia d'esclafar que viatjàvem arrupits dins del ‘vocho'. La foscor era total. Ni un llum, ni un trist vidre reflectant als laterals. I el pitjor de tot, aquell sentiment de solitud, de desamparament.

No devíem haver arribat a un terç del trajecte quan una pluja de pedres impactà sota els baixos del cotxe. El so eixordador del bombardeig de rocs ens féu aturar el vehicle. I aleshores, res... Silenci... El Silenci... Dins d'aquella gruta asfixiant el silenci glaçava la sang i l'únic que notàvem eren els batecs apressats dels nostres cors.

-Vinga, Joan, engega, a què collons esperes?
-Un moment, Albert... Que no ho sents?
-El què?
-Escolta, escolta.
-Tio, engega d'una vegada!
-Vols escoltar, collons!

Dling, dling.

Semblava un so de cascavells. I s'allunyava. Vam reprendre la marxa. Els llums del cotxe dibuixaven folles ombres xinesques sobre les gàrgoles naturals dels murs. I aleshores els vam sentir altre cop. A prop. Vam reduir la velocitat i vam enganxar els caps al vidre parabrises. Un revolt a l'esquerra, un altre a la dreta i...

-Paraaaa!

La frenada en sec no va evitar l'impacte. Havíem xocat, però no vèiem amb què. Només la pols del camí travessava els flaixos de llum. Amb la mirada clavada al davant, no sabíem què fer. Sortíem? Engegàvem? Però vam tornar a sentir el so dels cascavells i vam esperar. Teníem el cos paralitzat quan una veu se'ns dirigí des de la finestra del conductor i ens va fer saltar dels seients.

-Disculpen. ¿Me dan un aventón?

Vam portar aquell huichol a l'antic poble miner. No li vam preguntar, però, si es trobava bé. Aquell indígena caminava per un túnel fosc... Sense ni un trist lot... Sol... No, definitivament no vam preguntar-li res

L’iris verd, amb les parpelles subjectades per invisibles fils, es mou foll entre la còrnia blanca, cercant una escapatòria impossible. La minúscula punta de la mà metàl•lica se li acosta amb fredor, lentament. La suor li entra i li provoca una coïssor més insuportable, si cap, que la por que té. És un verd fort, de llapis de nen petit o de plastidecor. Una agulla fina a mil•límetres fent un soroll eixordador, no per escandalós, sinó per anar associat al pànic, igual que el gos de Pavlov salivava; tot ell, en sentir el so ja havia començat a tremolar. Al costat del braç robòtic, una llum també minúscula escruta les venes de la còrnia, cada cop més marcades, i sembla dubtar sobre quina punxar. El propietari de l’ull crida, fa moviments bruscos per arrupir-se però està lligat. Tot ell roman assegut en aquella cadira dels condemnats a mort. Davant seu, abans veia les siluetes dels testimonis de l’execució. Anys enrere es matava amb la cadira elèctrica o amb injeccions letals, ara es feia servir aquella tècnica. L’agulla entra per l’ull i el nitrogen líquid va congelant cada un dels seus sentits fins arribar al cervell i després al cor.
No hi ha botxí, només un ordinador que actua programant aquell braça metàl•lic. Vol resar, però no n’ha sabut mai, vol cridar, però la por no li deixa sortir cap xiscle, vol demanar perdó, implorar clemència, ara que veu la prima agulla tant a prop que la sent vibrar... Es defeca al damunt, ni se n’adona. El seu iris verd plastidecor ja no es mou, està fixat pel terror. Allò desconcerta la màquina, ha de punxar a la zona blanca, l’agulla es mou, l’iris també. Durant uns segons, comença un joc entre condemnat i executor. Els testimonis s’impacienten. Ells no ho troben esfereïdor, reclamen venjança. La màquina falla, l’ull ha estat més ràpid i l’agulla s’ha clavat just al verd fosc.
El fred li puja per la cara, tots els muscles es paralitzen, l’error del braç robòtic farà que no mori, agonia absoluta durant minuts, no hi veu, no hi sent...

Ha caigut com una pedra des de la finestra, i no l'he atrapat; m'ha colpejat la cara i se m'ha escorregut com un ocellet. L'he contemplat esventrat a la vorera, com un angelet caigut.
Després les sirenes, els crits... un garbuix de gent amunt i avall.
Hem pujat a l'ambulància. Els metges han traginat amb ell, fins que s'han aturat, vençuts.
L'han cobert de cap a peus, i l'han deixat en una cambra immensa, al costat de quinze cossos més.
De cop, m'ha arribat el soroll eixordador de la porta tancant-se al meu darrere. La fredor de la sala se m'ha clavat als ossos; i he entès que, per un descuit, m'hi havia quedat tancada. Els meus esgarips han reverberat dins d'aquell espai fúnebre. He començat a caminar, com folla, cap a la porta. La foscor m'ha desorientat, i he perdut l'equilibri; he caigut damunt d'una carn freda i enterca, el cor m'ha botat.
He romàs arrupida, sense moure'm, recolzada a la paret.
Llavors ho he sentit.
-Mama... - sonava ben a prop. -. Vull la mama...!
He escoltat una corredissa i algú m'ha fregat. Tremolant, m'he aixecat, i he topat amb un altre cadàver.
Les pupil·les se m'han acostumat a la foscor, i he entrellucat ombres blavoses: els llençs clars cobrint els cossos; les escletxes de llum sota les portes... finalment l'he vist.
Era menut, s'estava dret, i m'observava amb cara d'angoixa.
-Vull la mama...!
Tenia la cara blanca, travessada per clivelles verdoses; plorava, i em mirava fix, amb una expressió esfereïdora.
-Perdona'm pel que t'he fet...! -m'ha dit.
-Què és el que m'has fet? -li he preguntat amb un xiscle.
-Perdona'm -ha repetit.
De sobte, s'ha obert la porta; han entrat dos metges, i han empès dues lliteres amb rodes fora de la cambra.
-Se m'enduen -ha dit.
Un dels homes ha destapat la part superior del llençol d'una de les lliteres, i hi he reconegut el nen que m'estava parlant; a l'altra llitera, m'hi he vist a mi mateixa, blanca com el marbre, i amb una taca de sang al front.
-Em perdones? -m'ha insistit la criatura.

L'escriptura és màgica. Això li a semblar a en Mahmadou quan aquell militar dibuixava el seu nom en un paper, junt amb els dels altres nens.

En Mahmadou no anava a escola, com sí feien molts de la seva edat. Havia d'ajudar a casa i a la plantació. Però, al capvespre, tots els nens del poble jugaven junts i s'explicaven el que havien après, uns a l'aula, altres al camp.

Ara bona part d'ells esperaven ordres d'aquells homes vestits de verd. Els qui eren fills de governants o militars havien estat afornunats la nit anterior de no ser arrencats de les mans dels seus pares, amb el fals pretext de defensar el territori.

En aquell moment, calia esperar. Els ho havien deixat clar disparant a la cama d'un noiet que insistia a rebre explicacions del perquè havien de ser allà. Els esfereïdors crits de dolor van dur qui manava, un general de mirada folla, a aplicar la lògica militar i rematar-lo.

Després de dues nits en un campament improvisat, i de lliçons d'armament, començaren a caminar. Hores més tard van arribar a una planta d'extracció de petroli, cap d'una llarga serp que travessava el país en forma d'oleoducte. Aquells militars pretenien prendre'n el control.

En Mahmadou no anava a escola però sabia que el matarien. Serien la primera línia de l'atac, els més febles, els qui farien gastar municions decisives als vigilants de la instal·lació.

Així que va agafar l'arma i va apuntar tan bé com va poder al cap de l'oficial que l'acompanyava. Després de l'eixordador tret, l'home, de bocaterrosa, encara es bellugava.

En Mahmadou es va amagar entre la poca vegetació que envoltava la zona, abans que el poguessin veure. Jugava a imaginar què faria quan es llevés, a casa, l'endemà.

Després d'interminables minuts d'estar-se allà, arrupit, mentre sentia el so de l'enfrontament, va notar un copet a l'esquena. Glaçat, es preparà per a morir. El valor de sentir-se mort el feu girar-se: un cérvol l'ensumava.

Pensà que els pares estarien ben contents d'estofar-lo per sopar. Si hi pogués arribar a temps...

350 paraules + 2 asteriscs ;-)
--------------------------------------------------


-Tinc por de quedar-me prenyada, Eddie. No ho vull fer.
-Però Alice, ja t'he dit que aniré amb compte...
-No, de debò. A més, aquest bosc tan fosc m'espanta.
-Com vulguis. Tens por de fer-ho, oi?
-Sí. Ja saps que és la primera vegada. Deixa-m'ho pensar una mica més.
-Clar que sí, nena. Com tu vulguis, ja saps que t'estimo.
-Eddie, aquesta moto ve en direcció a nosaltres, oi?
-Sí. Espera, que tanco els llums, així no ens veurà.
-Ja deu haver vist la resplendor. On creus que deu anar?
-A aquesta hora, enlloc. Això només porta al riu. Potser és una parella que ve a fer l'amor.

*

La moto derrapa en arribar al cotxe, silenciós enmig de la foscor del bosc. El seu estrèpit eixordador fa fer un bot a l'Alice i a l'Eddie, que s'arrupeixen als seients.
La moto queda a terra, amb la potent llum encesa apuntant-los.
Els dos motoristes s'acosten cap a ells com dues bèsties enfollides, enmig d'una cridòria violenta. Els seus gestos folls, de drogats, estan plens de fúria A la mà cada un hi estreny un revòlver.
De cop l'Eddie encén el contacte i dóna gas amb la rapidesa d'un gat. Fa una estrebada de volant i es llança marxa enrere cap el camí de sortida.
Els dos homes vomiten renecs i apunten en direcció al cotxe, amb les cares desencaixades per la ràbia.
-No toquis la noia -li crida un a l'altre-, que avui encara ens hem de divertir!

*

La fogonada del tret destrossa el vidre frontal. L'Alice fa un crit esfereïdor: l'Eddie resta immòbil amb una glopada de sang rajant-li per la boca. El cotxe s'ha calat.
L'Alice s'abraona sobre el volant i, fent-se lloc entre el cos de l'Eddie, tira el cotxe enrere en una fugida desesperada.
Un reguitzell de trets rebenten dues de les rodes. L'Alice perd el control i el cotxe s'atura en sec.
Amb els ulls esbatanats pel pànic, sent els riures fastigosos i obscens dels dos homes, que se li acosten. La mullena calenta i apegalosa de la sang de l'Eddie li traspua el vestit.

No em vaig amoïnar perquè jo no era un terrorista; ni quan començaren a caure presumptes comunistes, jo no n'era; tampoc intel·lectual dissident.

Me'n vaig adonar massa tard, quan la vaig veure condemnada. No era una enemiga. Era Ella, amb nom i cognoms, quasi una adolescent.

No era el primer règim en torturar els seus enemics, però si el primer en fer-ne un espectacle esfereïdor de televisió. Un concurs, on el "guanyador" moria el darrer quart d'hora. Els perdedors, encara viurien setmanes, folls de dolor des del primer moment.

El següent podria ser jo, ara veia que els que teníem estudis estàvem en perill; si encara me'n salvava, segurament era perquè el règim
necessitava tècnics. Però qualsevol sospita, em portaria als soterranis del Directori, on entre crits eixordadors, els condemnats són immobilitzats amb mil elèctrodes connectats a tots el receptors de dolor, i intubats per alimentar-los, mantenir-los vius i conscients
indefinidament, mentre reben drogues que augmenten el dolor i l'angoixa.

Des d'aquell moment, tot va esdevenir un malson, Ho reconec, sóc massa covard per lluitar. L'alternativa, fugir.

Amb un xip localitzador amagat dins el cos, era impossible.

O no.

Sóc enginyer, al laboratori hi havia instruments, me'l vaig localitzar sota l'omòplat, i amb un estilet me'l vaig extreure.

La tempesta de llevant era molt forta, els dos guàrdies uniformats de morat s'acostaven amb moto a rellevar el post de vigilància a la costa.

Un filferro tens els va tallar els caps. Ni em vaig esgarrifar.

El que vigilava a la platja tampoc no va sospitar fins que el ganivet es clavà al seu pit.

L'altre, arraulit a la garita, va morir mentre
dormia.

Amb la barca neumàtica dels guàrdies, remant, em vaig fer mar endins.

El desè dia se'm va acabar el menjar, l'aigua duraria poc més, la barca es desinflava. Els taurons la rondaven.

Però la tretzena nit vaig veure el far, havia de ser el continent, la llibertat…

Hores més tard, ja exhaust, unes mans amigues hissaven la barca a la platja.

Aleshores, mig inconscient, vaig notar com dos guàrdies morats m'arrossegaven fins el seu vehicle.

Pensa, Pili, pensa. Segur que ho saps. No ha de ser tan difícil.

La Pilar intenta recordar quines són les que li agraden, però no pot. Tanca els ulls per concentrar-se, però encara és pitjor.
Veu la seva cara amable transformar-se: Ja no és ell.
Davant seu només queda la figura d'un home foll: Els ulls injectats de sang són una ratlla pintada sobre una màscara esfereïdora. La seva boca, una ganyota indescriptible. Tot ell una presència gèlida i amenaçadora.

-Nena, que em sents? Nena?

La Pilar fa un esforç per obrir els ulls. Inconscientment, s'ha arrupit contra la paret, buscant un recer que la protegís. El seu cor cavalca a una velocitat insostenible, els polsos a punt de reventar, els batecs l'eixorden i les seves cames gairebé no li responen.

- Així què, nena, pomes o peres?

La Pilar no respon. Sap que una de les fruites no li agrada, però és incapaç de recordar quina. Li sembla sentir la seva veu escridassant-la ... Si realment l'estimés, segur que sabria el que li agrada; no s'esforça prou en agradar-lo; no és prou bona per ell.

Pomes o peres?

I si s'equivoca? Com tornar a casa?. Potser aquesta serà la darrera vegada.

Ens ha sorgit el primer problema de la nit, que sembla que serà llarga. Aquí el teniu:

El nostre company dragancamel sembla que s'ha deixat una de les paraules màgiques que havien de constar en el repte: arrupir. Tot i això, diria que ha errat i la substituit per arraulir.

Dit això, com ja vàrem dir que faríem amb qualsevol problema, us convoco a un referèndum perquè cadascú doni la seva opinió sobre si hem d'acceptar el seu repte o no.

Quan abans respongueu millor. Tu dragancamel també hi pots dir la teva.