Misericòria (o Càrregues)

Hi ha dies que deixes que esdevinguin hivern gèlid i empresonador. Així ho has decidit, encara que pots no decidir-ho, però unes arrels massa fortes i tibants manen, i si manen manen.
Voldries no tenir cap obligació per abandonar-te al màxim a aquest estat que aculls, que sí, que hi ha dies que es retroalimenta, que s'ha tornat cíclic sense paràmetres, necessari com una decadència lànguida que permiti renéixer, a vegades, des del pou pregon, una nova au fènix que et permeti seguir, que la vida és continuar, prou que ho saps, amb acceptació i consciència.
Per això abaixes la persiana, per més que algun interstici -guionets de llum- faci la punyeta al teu projecte: estirar-te al llit, com si fossis al voral d'un rierol i gairebé escoltar el cant guaridor d'aquell element líquid i visualitzar-ne l'entorn, màgic i natural, per a tu pau eterna. T'hi ajudes amb un aparell de música i un cd sentit mil cops sentit: aquell que regala els sons que et calen, que t'acaronen, que et fan plorar...també somriure. Després t'adorms i quan obris els ulls i t'aixequis ho faràs amb energia renovada, aquesta mena de dies que piquen fort, massa fort, aquells en què l'ànima ha de menester una abraçada de llana.

Mena

La tardor la transtornava. Saber que tornaria el fred i la humitat, que s'adossaven al moll dels ossos. I el paisatge de bells tons ocres, torrats, vermellosos i daurats que prenia un tacte de seda que li fregava l'ànima i li encetava records massa vívids.
Quan s'hi afegís l'hivern, mala cosa. El clima tustaire que obligava a dur molta roba, que sempre l'havia mortificat, una nosa engabanyosa.
Es veuria obligada a recloure's en la cabana de criatures que qui sap on paraven, que comptava amb una llar de foc passa com puguis, però que aconseguia fer funcionar.
Ningú sabia que hi vivia, en aquell indret oblidat, rera un cortinam de branques d'arbres que feia dècades que no es cuidaven i ells contents amb la llibertat salvatge pròpia, fora mutilacions que qui té dret a fer-los.

Mirava de tenir teca al rebost, per a ella i per a les tres gates (curiosament mare, filla i néta) i passar aquell tram de l'any més tancada al món, més oberta al seu, el que la conformava i que no canviaria pas.

Abans les primeres pluges torrencials no malmetessin el pont atrotinat, la vella masovera oblidada per tothom feia cap al poble seguint el voral del riu i carregava productes bàsis de subsistència.
Es permetia, però, unes herbes miraculoses (així les anomenava), vitals. Perquè mentre anava fent xarrups a la tassa plena d'osques, aquella combinació de regalèssia, gingebre, cardamom, xicòria, clau, taronja, canyella, pebre negre i vainilla la traslladava al benestar més absolut, aquell tast i aquella escalfor acollien el seu esperit i li corroboraven que era feliç.

Mena

Era el darrer estiu que era un nen, si més no físicament. Se li eixamplava el rostre, el tòrax esdevenia de pre-adolescent, se li allargaven les extremitats. Les dues dents 'pales', tema de dentista, no semblaven tan grosses. Creixia i el nen, el nen visible, moriria.
Jo me'l mirava més sovint, per amortitzar aquell final que em feia mal.

El nen havia anat perdent l'estímul per jocs que s'esborraven en unes edats acabades. Els seus dibuixos, àdhuc, havien variat, tant de temàtica com de colors.

Sobretot volia observar com s'encarava als hiverns, aquells altres hiverns que la vida et porta, aquells que són durs i grans com icebergs i que hostien l'ànima.

Aquell capvespre de crec que era un dimarts i de juliol el nen va menjar una pizza amb uns amics i galetes i sucs. Golafre, li costava pair. La gent gran feia un xic de tabola sota les acàcies i s'emprenyava per la presència d'abelles torrracolloneres busca-teca insistents i borratxes.

El nen...on era?

Estàvem en el parc gran, ple d'atraccions, entre turons d'herba i flors silvestres i parterres més cuidats. Un tobogan feia llengota grossa. Uns gronxadors-roda-de-cotxes eren rosquilles de xocolata gegants. Jo pensava si tots aquells 'ensenyaments' no li marxarien, una important confidència més que ens unia, coses nostres. Llavors de mare imaginativa a la darrera nineta dels seus ulls.

El nen no jugava amb els amics ni a pilota ni amb l'scooter ni a qui toca para...

El vaig veure en el voral del parc, estirat en un sorral circular. Mirava el cel. M'hi vaig apropar per saber si s'havia adormit. No. Em va dir que volia estar sol, d'aquella manera.

Vaig entendre que alguna certesa pregona se li havia despertat, una barreja de melancolia i cert dolor, un obrir-se a la vida acollint tot el que implicava, però, sortosament, tindria recursos.


Mena (i tanco participacions) (aquest relat és dedicat a en Blai, el meu darrer nen, qui ja va pels dotze i que passa a Secundària) (és la vida).

Sempre repeteixo la mateixa mirada de misericòrdia i d'agraïment quan, a la palma, m'hi cau una moneda. Així, la persona que m'ha ofert, tímidament i fugaç, l'almoina se sent satisfeta per la bona obra i, en l'aixopluc d'aquesta bona obra, s'espolsa la culpabilitat de trobar tan a prop la indigència. Mentrestant, la veu de les campanes indica l'hora exacta. Cal començar a plegar veles abans que es faci més tard. Per avui ja n'hi ha prou, penso, tot sentint el pes de la xavalla arreplegada al fons de la bossa de mà. Ja tindré ocasió de desempallegar-me'n al llarg del trajecte cap a casa. Avanço feixugament fins al riu —les llambordes no faciliten l'avanç del carretó— i, mig amagada pel canyar, m'ajupo al voral i em desprenc de la brutícia que em cobreix i desfigura el rostre, les mans, el coll. L'aigua gelada em provoca un calfred perllongat, tot i que m'afanyo a canviar-me de roba. Dissimulo l'embalum rere un reguitzell d'arbusts i desaparec d'allà amb passes àgils i decidides.

Alliberada de tota càrrega quan travesso el llindar i m'acull l'escalfor de la llar, encara no ha arribat el meu marit. Prendré un bany reconfortant mentre l'espero. Aquesta nit, com cada dijous d'hivern, toca òpera a la llotja particular del Liceu. Demà serà un altre dia per interpretar el paper més reeixit, el més convincent. Enmig del carrer, en un recés per a les ànimes, la pròpia i les alienes. Si no, seria tan avorrida la vida de renda...


d.