Detall intervenció

Minirepte27: Viatge (nova convocatòria)

Intervenció de: deòmises | 03-02-2012


Ja sigui amb el Concòrdia o el Titanic, o unes vacances en cotxe particular, o en bicicleta per Holanda (oi, angie?), o en qualsevol mitjà de transport (animal o bípede humà). Amb un màxim de 250 paraules. Sense paraules clau ni més restriccions que la seva extensió. Ni fronteres ni països ni planetes ni Sistemes solars o galàxies diverses. Fins dimarts vinent, 7 de febrer de 2012. A les 23h. Deixeu volar la vostra musa i no li limiteu el passatge!


d.


Respostes

  • RE: Bon vent i barca nova
    rnbonet | 03/02/2012 a les 15:27
    Ja feia temps que no 'entrava' ni participava a RC amb exercicis de prosa -llegiu 'renglons com toca (a la mida del paper)-. Per l'amic 'deo', vist que la participació. a la proposta no ha estat molt solitària, recomence.


    Potser no en començaré un altre. És que em sembla inútil del tot, qualsevol mena de viatge. Si ho faig, serà per inèrcia. Com un passeig en barca per l'aigua verda d'un país llunyà, esperant discretament -i en secret amb cor ansiós- l'arribada al blau d'aquella platja on, de sobte -recordes?- emergia una ona breu, solitària, d'enorme escuma a la cresta i que trencava a l'arena arribant a mullar-nos les sabates. Possiblement l'únic viatge vàlid entre tots els que férem.
    No, decididament no tornaré a veure ganyots inútils de somriures inútils d'aquell venedor que ens oferia paisatges submarins indígenes de qualsevol món, sense cap angle fosc. Ara, lectors, puc dir-vos, de debò: tot, somnis trencats, purgatoris silents.
    Ara, estranger al tacte, mire i remire les parets del lloc on sóc. Molt pròximes. I intente confirmar el preu d'anar allà el llac -llacuna, algú m'ha xivat “Estígia”- on un tal Caront -si he escoltat bé- m'ateny amb barca nova. Veurem!
  • RE:Gluuups... i gruooops... i repunyetes!!!
    rnbonet | 03/02/2012 a les 15:31
    Volia dir :' no havia estat molt solidària'... O si voleu: 'havia estat molt solitària'

    I és que si ajunteu anys i dits...
  • Anada i tornada
    Englantina | 03/02/2012 a les 17:12
    M’havien advertit: “no facis aquest viatge, que te’n penediràs”. Però jo, jove i arruixada, m’hi vaig llençar de cap tan bon punt se’m va presentar l’ocasió.
    L’anada, molt bé. De fet, per ser sincera, trobo que va ser al•lucinant. Tot va anar com una seda. Estava còmoda, em vaig fer un tip de riure, i la companyia era fantàstica.
    L’arribada i l’estada: ni t’ho imagines. Tothom estava per mi, i vaig conèixer molta gent nova. Em sentia pletòrica, receptiva, i esbojarradament feliç. M’ho vaig passar tan bé, que no entenia com algú m’havia aconsellat en sentit negatiu.
    Però la tornada... ai, quina tornada. Em vaig passar l’estona vomitant, amb un mal de cap impressionant, i em sentia com si enlloc de viatjar en un modern avió supersònic m’haguessin enfilat damunt d’un burro de càrrega vell i el fessin caminar per un camí de carro amb botes d’aigua a les peülles.
    Encara estic pagant les conseqüències de tot allò. Porto dos dies amb una depre descomunal. En mala hora vaig desoir els advertiments.
    No va ser cap bona idea barrejar tequila amb gintònic, però maleeixo els ossos del malparit que em va prometre un viatge al paradís només amb un parell de pastilletes de colors.
    • He tornat
      Englantina | 03/02/2012 a les 17:17
      Poc a poc m’aniré posant al dia.
      Abraçades a dojo.
  • Els viatges d’en Marc Cornet
    Joan Gausachs i Marí | 03/02/2012 a les 18:17

    En Marc Cornet, en obrir la bústia, va fer un petit somriure quan va veure entre la correspondència rebuda un parell de llibrets de propaganda de les dues agències de viatge que tenia més properes. Quan entrés al pis els donaria una ullada.

    La seva dona encara no havia arribat, així que agafà els sobres corresponents a les factures i els separà... ja se’ls miraria la seva administradora, com anomenava, afectuosament, la seva esposa.

    Assegut a la taula del menjador, agafà el primer llibret i comença a llegir-ne les ofertes. Ofertes força engrescadores ja que els preus eren molt temptadors, encara que en Marc era una mica escèptic a creure’s les gran comoditats que oferien.

    Agafà el segon llibret. Sempre li havia agradat el tacte que tenia aquest tipus de propaganda, el paper era suau i consistent. En Marc li donà una ullada, les ofertes eren pràcticament les mateixes i els preus no variaven gaire... És de suposar que no es volien fer competència.

    S’aixecà i de l’últim calaix del bufet en va treure una fusta, una regla, un llapis, un “cuter” i una capsa de cartó. Parsimoniosament agafà els prospectes, en prengué mides, procedí a tallar-los pràcticament tots amb forma quadrada i els desà en la capsa de cartó.

    Agafà un full. Avui, avui faria un vaixell de paper. Avui faria un viatge per mar a destí desconegut... Demà, potser un avió... no ho sap pas... demà, demà serà un altre dia.


    Escrit 03/02/2012 / Revisat PCP 03/02/2012
    • Els viatges d’en Marc Cornet [petites esmenes]
      Joan Gausachs i Marí | 03/02/2012 a les 19:12
      Els viatges d’en Marc Cornet

      En Marc Cornet, en obrir la bústia, va fer un petit somriure quan va veure entre la correspondència rebuda un parell de llibrets de propaganda de les dues agències de viatge que tenia més properes. Quan entrés al pis els donaria una ullada.

      La seva dona encara no havia arribat, així que agafà els sobres corresponents a les factures i els separà... ja se’ls miraria la seva administradora, com anomenava, afectuosament, la seva esposa.

      Assegut a la taula del menjador, agafà el primer llibret i comença a llegir-ne les ofertes. Ofertes força engrescadores ja que els preus eren molt temptadors, encara que en Marc era una mica escèptic a creure’s les gran comoditats que oferien.

      Agafà el segon llibret. Sempre li havia agradat el tacte que tenia aquest tipus de propaganda, el paper era suau i consistent. En Marc li donà una ullada, les ofertes eren pràcticament les mateixes i els preus no variaven gaire... És de suposar que no es volien fer competència.

      S’aixecà i de l’últim calaix del bufet en va treure una fusta, un regle, un llapis, un “cúter” i una capsa de cartó. Parsimoniosament agafà els prospectes, en prengué mides, procedí a tallar-los pràcticament tots amb forma quadrada i els desà en la capsa de cartó.

      Agafà un full. Avui, avui faria un vaixell de paper. Avui faria un viatge per mar a destí desconegut... Demà, potser un avió... no ho sap pas... demà, demà serà un altre dia.


      Escrit 03/02/2012 / Revisat PCP 03/02/2012
  • Espectres
    gypsy | 04/02/2012 a les 00:16

    Recordo que vam pujar a un tren amb tot de gent desorientada i sense saber a on anàvem. Nosaltres, en Josh, els nens i jo ens vam arrecerar en un racó del vagó. No sé quant va durar aquell trajecte. Massa hores.
    Quan vam arribar i vam abandonar el tren tampoc no sabíem en quin lloc ens trobàvem. Em van separar de la meva família. Recordo que era amb un grup de dones soles. Patia pel meu home i els fills. Ens van posar una roba gruixuda i ens van esquilar els cabells. Volien despersonalitzar-nos, fer-nos a totes el més semblants possible. No vull parlar de les vexacions ni de les humiliacions, em costen massa d’escriure.
    Em vaig assabentar que els meus fills eren morts. Només tenien cinc i sis anys. A poc a poc, vaig deixar de ser una dona per convertir-me en un espectre. Ja no volia trobar al meu marit, ni saber si era viu. Com a mínim li haurien arrencat l’ànima i només seria una ombra irreconeixible del que va ser. No volia veure-ho.
    Al pas que anava no duraria ni dues setmanes més. Malgrat les altres dones intentaven ajudar-me, jo ja no menjava i no podia treballar. Sabia que ben aviat seria un altre cos de cendra que amb el seu fum envairia el cel que teníem al damunt, un cel gris, un nou viatge a l’infern.

  • Sense fronteres
    Gess Artré | 04/02/2012 a les 20:48
    El dia es lleva clar i el sol comença a despuntar per la línia de l’horitzó que l’Armand veu a través dels vidres de la finestra. Comença un nou dia, i la inquietud i la il•lusió tornen a barrejar-se, com cada vegada que emprèn un viatge llarg. Aquest cop, a l’altra banda del món. Gira l’esguard i els ulls fan un tomb per l’habitació. Tot és al seu lloc, tal com li agradarà trobar-s’ho a la tornada. La maleta, oberta sobre els peus del llit, conté la roba i els estris d’higiene necessaris. Sap que no es deixa res imprescindible. Ha repassat pas a pas la llista que fa servir cada cop que decideix voltar pel món. Torna a recorre’l un esborronament sobtat. Es diu que ha d’estar preparat pel contrast amb una cultura i unes costums diferents i, qui sap, potser la possibilitat de creuar-se amb un amor imprevist que el faci sentir més viu que mai.

    Ha arribat l’hora de marxar. Amb parsimònia, com si tots els actes formessin part d’una cerimònia de ritual, tanca la maleta i, amb ella, es dirigeix passadís amunt, fins arribar a l’habitació que li fa de despatx. Quan és allà, engega l’ordinador i es disposa a iniciar una nova aventura que el durà fins on les pàgines web li permetin anar. Somniar despert és senzill un cop que s’hi té pràctica i, en realitat, una alternativa còmode quan s’ha de fer servir una cadira de rodes.
  • El viatge de la seva vida
    Mercè Bellfort | 05/02/2012 a les 21:35
    Tota la vida havia estat un fanàtic de les motos. Els pares li van inculcar des de petit. El primer regal de Reis va ser una espectacular moto que faria córrer tot just complerts els nou anys. A partir d’aquell moment va començar a posar la primera llavor a una atrafegada vida en l’esport del motociclisme. Els circuits mundials es rendien davant un pilot tan perfecte. Era un guanyador nat. En pocs anys reuní infinitat de trofeus. I en pocs anys, també, es veié transformat per la fama. Ni ell mateix es reconeixia.

    Amb el pas del temps començà a sentir-se com un estrany enmig d’aquell soroll estrepitós dels motors. Vivia cada cursa com una trampa. Intuïa l’abisme. Els circuits esdevenien cada cop més una tortura per a ell. Una suor paorosa l’avisà que calia reduir la velocitat. Es visionà a si mateix: Ambiciós! Famós! Buit! Esglaiat, frenà de cop. Contrariat, baixà de la moto. Es tragué el casc i es fregà els cabells amb neguit. Desitjava expulsar la pols acumulada durant massa temps en el seu laberint particular. “Temps!”, repetia. Aquest sempre fou el mot que embolcallà les seves contradiccions.

    La crisi existencial fou llarga. Es debatia entre eufòries i depressions. Allunyat de tot circuit d’asfalt decidí agafar un bitllet d’anada per iniciar un capriciós recorregut. Volia explorar els circuits propis que tant l’atabalaven. El viatge prometia: es donaria tot el temps del món per arribar a la meta. Sense presses, sense angúnies.
  • Bucle
    Bruixot | 06/02/2012 a les 15:27
    Dissabte. Encara falten tres dies per marxar i ja estic molt cansat. Quants cops ho dec haver repetit? Milers de bucles es recargolen a la meva imaginació. Repassem-ho. Dimarts a les 8 del vespre entro al aparell, ho programo per una setmana enrere, premo el botó, s'esfuma tot, i comença la funció: l'accident, la sang a borbollons, els teus ulls apagant-se, la desesperació. I després veuré les meves mans, frenéticament, connectant els nanosincrotons, durant dies i dies, una vegada més, tal com ho veig ara, sense poder-hi fer res. Qui hauria dit que això eren els viatges en el temps...
  • Viatge sense retorn
    ninona | 06/02/2012 a les 19:11
    S’havia passat la vida odiant l’home que havia matat la seva mare.

    La Roser li havia fet de mare i l’estimava amb bogeria; havia tingut una bona infància i una millor adolescència, però no havia tingut la mare; no havia estat ella, l’original, la de veritat, i ell sempre l’havia enyorat, la seva olor, els seus petons, els seus amanyacs.

    Per això, quan aquell científic boig li va oferir viatjar al passat, no ho va dubtar. Volia evitar que aquell home matés la seva mare; més encara, havia d’evitar que ni tan sols la conegués.

    Mentre enfonsava, amb ràbia, el ganivet en el pit d’aquell ésser tan odiat, va sentir que la seva pròpia vida se li escapava de les mans. No havia comptat que, sense el seu pare, ell no podia existir.
  • Mala organització
    magalo | 06/02/2012 a les 20:35

    Fa uns mesos, els meus pares van celebrar el cinquanta aniversari de boda i el meu germà i jo els varem obsequiar amb una d’aquelles targetes regal que ara s’han posat tant de moda. Aquesta concretament era d’una nit d’allotjament amb esmorzar i sopar gourmet a un parador nacional. Podien escollir-ne un entre uns quants.
    El convenciment de que el regal els faria il•lusió es va estroncar així que el van rebre. La seva cara, més que d’alegria, va ser de sorpresa i va estar acompanyada d’un inexpressiu i tímid gràcies. Durant una estona, com si fóssim els venedors del producte, els volíem convèncer de que els estàvem regalant: cultura, calma, confort, gastronomia, relax, paisatges.. vaja una experiència inoblidable!
    Va ser el pare el que desprès de escoltar atentament va dir:
    -Perdoneu nois!, però heu pensat que la vostra mare i jo per anar a un parador primerament hem de viatjar-hi?, que estem massa grans per voltar gaire i la mare te dolor a les cames?, que si és un parador allunyat hauríem de pagar un viatge d’avió o tren sols per una nit?, i que si en triéssim un de proper ens hauríeu d’acompanyar vosaltres amb cotxe?
    Com se’ns havia passat per alt tot allò?. No havíem sabut pensar amb les necessitats dels pares!. Decididament era millor que no penséssim més.

    Vam poder abonar la targeta regal i a canvi vam convidar als pares a un dinar amb tota la família en un bon restaurant.

    .

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: