Diàlegs dels déus o... VEREDICTE DEL REPTE 482

En Fred camina a poc a poc, amb la seva habitua elegància, sota la gran làmpada d'aranya del saló privat del Grauman's Chinese Theatre. S'acosta fins a un tipus esprimatxat, un xic amanerat, que se'l mira i que li pica l'ullet.
-Com ho portem, senyor Porter... Ja has llegit els reptes?
-De cap a peus, i un per un, senyor Astaire. Creu-me que aquests escriptors han fet una bona feina.
-I com ho veus tot plegat...? Pensa que estan esperant un veredicte!
-Ai... el veredicte, el veredicte... Jo que somniava que la gent del segle XXI no seria com nosaltres!
-Són com nosaltres Cole... I saps? Tenen l''avantatge que ho dissimulen menys. Els agrada guanyar.
-Però si ja han guanyat, Fred!
-Ja sé per on vas... i segur que ells pensen el mateix.
-Aleshores perquè esperen el veredicte?
-Perquè fa il·lusió guanyar, Cole. Ni que amb l'obra que han escrit ja hagin guanyat, ells desitgen guanyar; és el natural. I tu i jo som iguals.
-Tu i jo, l'Ira, i el George
-I el Cecil...
-Saps que el Cecil sona pels oscars...
-El Cecil sempre sona pels Oscars, Cole...
Se senten unes passes, amb repics de talons femenins, i una veu cantarina que repeteix un nom fins a la sacietat.
-La gypsy... la gypsy... la gypsy...
-La Gypsy què...? -li demana en Fred a la Ginger que arriba amb els ulls il·luminats.
-M'he llegit el seu repte... i nois... -pica amb la mà al muscle d'en Cole i es mira en Fred impassible-. Quin relat! Quina història! Que no l'heu llegida?
-No sé pas què dir-te, noia -fa en Cole -. Poc argument.
-Poc argument? -la Ginger s'enutja -. Em pensava que tenies més sensibilitat, Porter!
-Nena... nena... no t'enfadis... La gypsy ha escrit una obra mestra, plena de força; no et dic que no... però no hi passa res... I fer-se el cec!
-No es fa el cec! No l'has entès, Cole! Ella es pensa que és cec, però no es fa el cec. És tímid. I en el fons la timidesa no deixa de ser una forma de ceguesa. El tímid no s'adona que camina a la mateixa alçada que els altres, i per això s'espanta.
-Tu el que vols és que no guanyi el Ferran, perquè explica les vostres vergonyes. Les teves i les d'en Fred!
-Com goses dir això! El Ferran d'Armengol aquest s'ha cregut les llegendes urbanes dels que ens odien tant.
-Saps que ha posat el dit a la nafra -pronuncia en Cole, somrient amb malícia.
-Nois... nois... no us baralleu -els diu en Fred -. Sempre rivalitzant! I dels altres relats què me'n dieu. O només heu llegit el de la gypsy i el del Ferran.
-Ja sé per què ho dius, Fred -fa en Cole -. A tu t'agrada el del Deomises, perquè parla de vosaltres sense deixar-vos com draps bruts. Sempre has estat una mica egòlatra, Fred.
-T'equivoques. I ets injust. M'agrada el del Deomises perquè dibuixa la vida com és i no com la pretenen descriure les nostres pel·lícules.
-Més realista és el del Ferran, que descriu com sou. -insisteix en Cole.
-És ben clar que en Cole vol que se sentin ben fort els insults que em dediques quan ballem agafats, Fred -fa la Gínger, cínica.
-Hi ha vegades que no són precisament insults, torronet -diu en Fred.
-És veritat, tot s'ha de dir, en Ferran no ho sap tot. De vegades no són precisament insults -reconeix la noia; i s'enrojola -. La gent del segle XXI tampoc no s'escandalitzaria amb els teus mots pornogràfics; però si ho sabessin els que ens contracten, hauríem d'emigrar a Europa.
-Em deixeu de pedra, parella -fa en Cole -. Sou tan falsos i tan autèntics com el cinema. Jo hi aniré aviat, a Europa.
-Sí. Ja coneixem les teves aventures a París -fa en Fred.
-I els teus amors -xiuxiueja la Ginger -. Em sembla que tu i jo tenim els mateixos gustos, tresor -afegeix i li pica l'ullet -. Digues... amb quin bigoti vas pensar quan vas composar Night and day?
-No du bigoti, princesa -respon, en Cole, àcid -. Però és tan guapo!
-No ens desviem del tema -diu en Fred -. A mi, personalment, el del Deomises m'agrada; i només pel que us he dit. És cru i realista. Aquest és un aspecte que envejo del futur. Aquí tot és tan fals!

Un home amb ulleres rodones i cara de pa de quilo se'ls acosta amb un somriure de bonhòmia.
-Quin un, l'Anna Sant i Ana! Que ben escrit! Quin estil! -va dient, l'home, mentre camina i emfatitza amb els braços.
-Sí, però es passa de mots, Ira! -fa en Cole -. Què tal en George? -afegeix.
-Bé. Treballant.
-No siguis legalista. Quina importància té el nombre de mots? -diu la Ginger, arrufant les celles -. És cert que el de l'Anna és el repte que exhibeix un estil més depurat.
-Indirecte. Serè. Gens precipitat. Elegant. Profund. -Accepta en Fred.
-Fins i tot musical -completa en Cole.
-Llavors esteu amb mi! Ha de guanyar l'Anna Sant i Ana. -conclou l'Ira.
-No, que es passa de mots! -insisteix en Cole.
-I el cert és que costa d'entendre. -diu en Fred.
-Però els sentiments s'entenen a la perfecció -fa l'Ira, que ho té clar.
-A veure, Ira, tu ets lletrista. En saps més que nosaltres -reconeix en Fred -. Però de vegades els comensals tenen més criteri que el cuiner. Oi que m'entens?
-I en George? -li pregunta, la Ginger, a l'Ira.
-Treballant; ja us ho he dit. M'ha demanat que el disculpeu. Està acabant una obra sobre París.
-París! -exclama en Cole.
-Ja has fet feliç en Porter -diu en Fred -. I de què va l'obra.
-És una simfonia; una simfonia moderna, sobre un americà que viu a París, a Montmartre.
-mmm... -en Cole gairebé perd els sentits -. ¿I has llegit la bomba del Ferran d'Armengol? -afegeix, recuperant-se.
-Quin Ferran? -demana l'Ira, desorientat.
-El “Mai no ho diries” del Darkman -explica en Cole.
-Ah! El Darkman es diu Ferran?
-Sembla que no hagis anat a escola, Ira. ¿Que no has estudiat la literatura terrassenca de principis del XXI? -la Ginger se'l mira amb menyspreu.
-No fotis que el Darkman és el Ferran d'Armengol!
-El mateix -diu en Fred
-El que va escriure “Classes de tango” i “Preguntes indiscretes”
-Justa la fusta -fa en Cole -. Per mi ha de guanyar aquest.
-Ni parlar-ne! -la Ginger s'enrojola -. A més, ha penjat el relat quatre minuts tard! A i cinquanta-nou i el termini va ser clos a i cinquanta-cinc.
-Qui és que és legalista, ara? -fa en Cole, somrient amb malícia.
-Fem-ho a l'atzar. -proposa en Fred.
-Doncs fem-ho a l'atzar -accepta la Ginger.
-Fem paperetes i en traiem una? -diu en Cole.
-De cap manera -fa l'Ira -. Que esculli algú innocent; algú pur.
-La Shirley! -exclama la Ginger.