Queia per un forat fosc. Pensava que no podria deixar de caure i de cop veig una branca, m'hi agafo i immediatament veig el casori: el principi un pèl apagat, després potser pel cava de garrafa, es comencen a animar, finalment m'hi incorporo i curiosament, no s'em te en compte que vaig brut d'estar caient.
Mai m'havia trobat amb aquesta generositat... Miro els ulls de la núvia i ella també ho fa.... ho sap, no cal acceptar aquest estúpid joc, és fals... l'agafo de la mà i marxem protegits pel sol rogent.

Merci. .G.