La nòria (II)

Els records es van aturar amb l'avís de l'amo d'aquell forat; s'havia d'anar "desallotjant el local" que deia ell. Així ho vaig fer, però no me'n volia anar a dormir , volia seguir tenint present, en el meu cap, la cara preciosa d'aquella noia, i tenia por que el dormir i la ressaca amb fessin difuminar aquella nítida imatge.
El final vaig claudicar, no hi havia cap bar obert i no vaig tenir cap més remeï que anar-me'n xino-xano cap a casa.. L'Eixample que per algunes coses em semblava un barri extraordinari, tenia coses que em feien odiar-lo profundament. Suposo que era aquesta relació amor-odi la que em feia estimar-lo tant.

Em va despertar el timbre, i just en aquell moment vaig recordar que era dijous i que per tant, venia en Ramon a dinar. El vaig fer passar. Portava una bossa plena de menjar variat i em va dir que m'espavilés, que el dinar estaria preparat el cap de vint minuts.
Mentre em dutxava vaig notar que tenia una ressaca que no corresponia amb la borratxera de la nit anterior, però no hi vaig donar més importància.
Em vaig vestir i vaig anar cap el menjador. La taula estava parada, la música era del meu gust, i pel balcó entrava una suau brisa que anunciava un cel seré i un sol resplendent... i jo amb aquell mal de cap.

En Ramon era un paio collonut, un amic de feia anys. Els seus dos o tres anys que em portava, feien que sovint em donés consells per tot i em fes com de segon pare. Evidentment em va llançar la cavalleria per fer aquella mala cara i en general per la vida que portava últimament; No li faltava raó. Estava passant una època bastant dolenta: sortia cada nit, bevia més del compte, em llevava a mitja tarda i no fotia res de profit en el què quedava de dia. Però jo no vaig dir res, no volia que es preocupés més del que estava i per altra banda em feia ràbia reconèixer-ho.
Vam començar a dinar, estàvem callats. Ens coneixíem massa per què la situació fos incòmode però certament s'endevinava una certa tensió que no era habitual.
Finalment vaig obrir la boca, i primer de tot em vaig disculpar, no podia ser que estigués d'aquella manera amb un amic. Després de un moment de reflexió, vaig creure oportú explicar-li el que havia vist al bar.
Li va faltar temps d'exclamar-se en sentir parlar d'aquella noia. Em va dir que semblava obtús i que no podia entendre com gastava el meu temps pensant en ella. Sí, efectivament, ell sabia qui era ella. N'hi havia parlat feia temps i sabia que malgrat els meus intents d'aproximar-me, ella m'havia tractat amb indiferència o si més no, amb una distància prudencial molt gran. Jo en part estava d'acord amb ell, havia d'intentar no pensar més en ella ja que em feia patir massa, però sabia que això era impossible i inútil, i li vaig explicar. En primer lloc jo entenia (o això em pensava) la postura d'ella i no veia una actitud mesquina (a diferència d'ell). Aquesta comprensió em feia tenir un amortiguament a l'hora d'analitzar la situació. En segon lloc perquè un no s'enamora o es desenamora segons l'adversitat de la situació, i menys en el meu cas, que sempre he estat una persona en la qual la part racional i la passional han anat per camins bastant allunyats.

En Ramon va contra atacar, em va retreure que parlés d'enamorament, em va dir que jo no estava enamorat sinó autoenganyat (no ho vaig acabar d'entendre però em va fer mal).A llavors va alçar la veu i em va dir que amb les noies que hi havia pel món no es ficava el cap com podia ser tan ruc d'estar contínuament xocant contra un mur colossal on hi havia la paraula indiferència escrita amb lletres ben grans.
Es va acabar la meva paciència, jo tolerava que en Ramon em digués la seva opinió per contraria que fos a la meva (faltaria més!), però ara les seves paraules em cremaven com el ferro roent i m'ofenien. Ell què sabia? Sabia el que era estar enamorat i no estar-ho? Li havien ensenyat a l'escola o a la universitat? A mi em semblava que ningú no podia donar gaires lliçons sobre aquest tema.
Ell no entenia que per mi les coses no eren gens simples i no li vaig explicar, però, en els meus somnis, em veia escalant aquell mur.

Necessitava estar sol i pensar en tot plegat. Necessitava ordenar les meves idees, i, sobretot, trobar la raó d'aquell intens mal de cap, que em semblava que actuava com un pressentiment d'un perill desconegut.