Aquell qui no pot dormir.

Un poema deliciós.

Alliberat de cada llàgrima vessada
entre el passat femolenc de dolor
i aquest present d'abundant alegria
ofego la meva ànima en uns versos
que esgarrinxen silents, a cada passa,
el meu cos, voltejat per la nit densa.
Les hores, no alcen monuments
a cap rellotge, ni sonen les campanes
del campanar de l'esglesia de casa,
passen rosegant cada instant fosc
d'una nit sense la claror de la lluna,
deixant ben orfes els meus ulls.
I arriba pausada la brillant albada
i s'adorm el dolor premsat
per ficitícies al·legories que volen
enganyar la raó dels sentiments.

JPS

Rere la imatge perduda en el record d'un infant,
que maldestre el temps ha anat esborrant
hi viu perenne la il·lusió d'un somni no assolit
vestit de foscor, tancant les portes d'un dolor
que resseguia el turment d'un cor desangelat
que no sabia què era sentir, què era estimar.

Ara, mentre la sal ha moldejat la vostra vida,
tu l'has encaminada cap un nou destí
empès per homenatges i sentencies,
on les arrels profundes del vostre cognom
viuen un pas d'amor incondicional

I jo, des de la distància d'un temps no viscut
admiro la bellesa de les vostres ànimes
i aprenc del vostre passat, allò què m'ha mancat,
contemplo llavors, els vostres cors,
i els hi dono l'únic que tinc, allò que és viu:
un verb en present indicatiu: us estimo.


Gràcies per fer-me'n partícep d'allò que implica Estimar. Ho faig des de l'amor més profund.

JPS

rere la imatge perduda en el record d'un infant,
que maldestre el temps ha anat esborrant
hi viu perenne la il·lusió d'un somni no assolit
vestit de foscor, tancant les portes d'un dolor
que resseguia el turment d'un cor desangelat
que no sabia què era sentir, què era estimar

ara, mentre la sal ha moldejat la vostra vida
tu l'has encaminada cap un nou destí
empès per homenatges i sentencies
on les arrels profundes del vostre cognom
viuen un pas d'amor incondicional

i jo, des de la distància d'un temps no viscut
admiro la bellesa de les vostres ànimes
i aprenc del vostre passat, el què m'ha mancat,
contemplo llavors, els vostres cors,
i els hi dono l'únic que tinc, allò que és viu:
un verb en present indicatiu: jo us estimo.

Esdevindran il·lusions perfectes
acoblant el desig del triomf
humitejant els nostres llavis
de la passió dels nostres somnis

Acollirem pacients aquest futur
que esdevindrà el nostre passat
d'un present viscut amb harmonia
i ho rememorarem futurejant

Aprendrem a confiar l'un amb l'altre
i no tindrem por a ser feliços
d'una il·lusió que sabem és veritat
i que és sentiment real, que és ESTIMAR.

Gràcies Laura, pel nostre Futurejar.

JPS