Votar és fàcil

Si vostè té més de divuit anys, dos ulls a la cara, mala llet quan s'enfada, vagina o penis o les dues coses alhora, no s'oblidi que el proper dia de Tots Sants té una cita amb una jove de bon veure, malgrat sigui coixa i influenciable. La noia es diu Democràcia, i la coneixerà perquè anirà tapada amb tot de logotips estranys amb sigles inintel·ligibles (ERC, PSC, CUP, ICV-EuiA, CiU, PP…). Durant tot el dia l'esperarà al col·legi de sempre, amb un somriure als llavis i una caixa de bombons que només obrirà ben entrada la nit, si hi ha sort; perquè ja l'aviso que davant les impaciències d'uns i altres, potser decideix allargar l'espectacle i despullar-se un mes després. En aquest cas, paciència, tu.
De Democràcies n'hi ha moltes, a molts països, i de molts tipus. És com dir-se Joan aquí, Juan allà o Jean més enllà… però la nostra, que té més bona salut que la seva companya mexicana, per exemple, porta uns anys d'una certa inquietud. I és que a la Casa dels Canonges del Palau de la Generalitat hi ha hagut canvi de llogaters, la qual cosa sempre és molesta, pel tema de les mudances i els llençols que s'hi perden. Si bé val a dir que l'antic llogater era un senyor gran que havia treballat força, també era clar que ja n'estava cansat. Tantes eren les tardors que havia viscut escarxofat a la butaca, que pensava gravar-hi les seves inicials. Llavors, tot d'una, després de vint-i-tres anys de poder i omnipresència, quan el seu hereuet Artur ja es deixava caure sobre el coixí, uns senyors que tenia a l'Esquerra li van apartar la butaca. L'Arturo, és clar, ho tenia tan coll avall que s'enrabià de valent.
És clar que després de vint-i-tres anys el piset feia olor de ranci, de tancat. Calia que algú apartés la butaca de la finestra perquè es pogués obrir i ventilar. Si haguessin vist el paper pintat de les parets, de motius esgrogueïts, i els quadres mig caiguts… li calia una bona reforma… i va ser l'hora del veí de sota, que feia anys que s'esperava al replà de l'escala, quan l'amic de l'Esquerra li va obrir la porta. Passi, passi, Pasqual…
I l'amic Pasqual, que només entrar ja preguntà on era el vàter, preveient que el faria servir en diverses ocasions, va entrar cofoi a la nova casa. Hi havia moltíssimes factures per pagar, i va proposar-se fer una reforma integral, amb el company il·lusionat d'Esquerra i un conegut comú, un cap verd de casa bona. I la cosa va començar amb moltes ganes, però amb el temps i els astres en contra. Cada dia tenien els veïns del costat, zaplebes combatents a l'Iraq, que quan podien els tallaven la llum i els manipulaven la instal·lació del gas. Per altra banda, els hereus del patriarca de vint-i-tres anys, els de la senyera de posa i treu, també feien la punyeta, incapaços de trobar un altre lloc on passar les fredes nits de l'oposició.
Tot i que més endavant els zaplebes van ser foragitats de la Moncloa, mentre emprenien la seva croada contra els infidels; a Madrid hi arribaven altres tribus, igual de centralistes però amb més talante. I aquestes, veient els fills desamparats del patriarca dels vint-i-tres anys, fora del Pati dels Tarongers i sense Ajuntaments on refugiar-se, van ensumar-hi un bon negoci. Del talante i la Conveniència i Unió, l'afamat i hàbil Artur en va treure un plat de llenties, la llum al final del túnel. Mentrestant, de resultes d'un seguit de traïcions, l'amic Pasqual, apunyalat pels seus de matinada, agonitzava i decidí, empès pel seu aparell, de tornar a la casa familiar de Sant Gervasi a escriure memòries, projectar euroregions i a dissenyar nous Fòrums de les Confitures.
Actualment, aquest guió es troba inacabat. Les següents pàgines s'escriuran en funció del que vostè faci el proper 1 de Novembre. Per a simplificar el procés, li facilito les diferents opcions que vostè, ciutadà lliure d'hipoteques i càrregues fiscals, té davant aquest gran repte col·lectiu: 1) deixar les flors al cementiri i anar a votar algun partit amb representació parlamentària (això és molt difícil, vistos els candidats i l'historial), 2) deixar les flors al cementiri, passar-hi la fregona i fer servir les paperetes per eixugar-ho, 3) entaforar flors i paperetes a l'abocador municipal, a tocar de la Residència d'avis, 4) Posar l'avi a la urna i les flors a la residència, 5) posar un panellet amarg a l'urna, per espavilar el Montilla, 6) votar a Esquerra i patir fins l'últim moment… Artur o José… 7) I com a última opció, però només si pateix restrenyiment, deixi's d'òsties i voti en Piqué. Això no falla mai.