Votar és fàcil

Un relat de: Mascó

Si vostè té més de divuit anys, dos ulls a la cara, mala llet quan s'enfada, vagina o penis o les dues coses alhora, no s'oblidi que el proper dia de Tots Sants té una cita amb una jove de bon veure, malgrat sigui coixa i influenciable. La noia es diu Democràcia, i la coneixerà perquè anirà tapada amb tot de logotips estranys amb sigles inintel·ligibles (ERC, PSC, CUP, ICV-EuiA, CiU, PP…). Durant tot el dia l'esperarà al col·legi de sempre, amb un somriure als llavis i una caixa de bombons que només obrirà ben entrada la nit, si hi ha sort; perquè ja l'aviso que davant les impaciències d'uns i altres, potser decideix allargar l'espectacle i despullar-se un mes després. En aquest cas, paciència, tu.
De Democràcies n'hi ha moltes, a molts països, i de molts tipus. És com dir-se Joan aquí, Juan allà o Jean més enllà… però la nostra, que té més bona salut que la seva companya mexicana, per exemple, porta uns anys d'una certa inquietud. I és que a la Casa dels Canonges del Palau de la Generalitat hi ha hagut canvi de llogaters, la qual cosa sempre és molesta, pel tema de les mudances i els llençols que s'hi perden. Si bé val a dir que l'antic llogater era un senyor gran que havia treballat força, també era clar que ja n'estava cansat. Tantes eren les tardors que havia viscut escarxofat a la butaca, que pensava gravar-hi les seves inicials. Llavors, tot d'una, després de vint-i-tres anys de poder i omnipresència, quan el seu hereuet Artur ja es deixava caure sobre el coixí, uns senyors que tenia a l'Esquerra li van apartar la butaca. L'Arturo, és clar, ho tenia tan coll avall que s'enrabià de valent.
És clar que després de vint-i-tres anys el piset feia olor de ranci, de tancat. Calia que algú apartés la butaca de la finestra perquè es pogués obrir i ventilar. Si haguessin vist el paper pintat de les parets, de motius esgrogueïts, i els quadres mig caiguts… li calia una bona reforma… i va ser l'hora del veí de sota, que feia anys que s'esperava al replà de l'escala, quan l'amic de l'Esquerra li va obrir la porta. Passi, passi, Pasqual…
I l'amic Pasqual, que només entrar ja preguntà on era el vàter, preveient que el faria servir en diverses ocasions, va entrar cofoi a la nova casa. Hi havia moltíssimes factures per pagar, i va proposar-se fer una reforma integral, amb el company il·lusionat d'Esquerra i un conegut comú, un cap verd de casa bona. I la cosa va començar amb moltes ganes, però amb el temps i els astres en contra. Cada dia tenien els veïns del costat, zaplebes combatents a l'Iraq, que quan podien els tallaven la llum i els manipulaven la instal·lació del gas. Per altra banda, els hereus del patriarca de vint-i-tres anys, els de la senyera de posa i treu, també feien la punyeta, incapaços de trobar un altre lloc on passar les fredes nits de l'oposició.
Tot i que més endavant els zaplebes van ser foragitats de la Moncloa, mentre emprenien la seva croada contra els infidels; a Madrid hi arribaven altres tribus, igual de centralistes però amb més talante. I aquestes, veient els fills desamparats del patriarca dels vint-i-tres anys, fora del Pati dels Tarongers i sense Ajuntaments on refugiar-se, van ensumar-hi un bon negoci. Del talante i la Conveniència i Unió, l'afamat i hàbil Artur en va treure un plat de llenties, la llum al final del túnel. Mentrestant, de resultes d'un seguit de traïcions, l'amic Pasqual, apunyalat pels seus de matinada, agonitzava i decidí, empès pel seu aparell, de tornar a la casa familiar de Sant Gervasi a escriure memòries, projectar euroregions i a dissenyar nous Fòrums de les Confitures.
Actualment, aquest guió es troba inacabat. Les següents pàgines s'escriuran en funció del que vostè faci el proper 1 de Novembre. Per a simplificar el procés, li facilito les diferents opcions que vostè, ciutadà lliure d'hipoteques i càrregues fiscals, té davant aquest gran repte col·lectiu: 1) deixar les flors al cementiri i anar a votar algun partit amb representació parlamentària (això és molt difícil, vistos els candidats i l'historial), 2) deixar les flors al cementiri, passar-hi la fregona i fer servir les paperetes per eixugar-ho, 3) entaforar flors i paperetes a l'abocador municipal, a tocar de la Residència d'avis, 4) Posar l'avi a la urna i les flors a la residència, 5) posar un panellet amarg a l'urna, per espavilar el Montilla, 6) votar a Esquerra i patir fins l'últim moment… Artur o José… 7) I com a última opció, però només si pateix restrenyiment, deixi's d'òsties i voti en Piqué. Això no falla mai.

Comentaris

  • Sembla fàcil...[Ofensiu]
    Unaquimera | 03-12-2006 | Valoració: 10

    Sincerament, aquest "talant" d'autor m'agrada: Una bona barreja de capacitat de crítica, un pessic d'humor que no arriba a ser destructor, una mostra d'ironia fina, una prosa clara que es llegeix sense entrebancs, un punt de vista original, un contingut interessant, un relat curiós, una mida ben oportuna... que més es pot demanar?

    No et coneixia, però després d'haver-te descobert avui, he de tornar un altre dia per llegir més coses teves, intueixo que pot resultar molt gustósa la visita, en vista del tastet que he fet ara mateix!

    Fins aviat, doncs! T'envio una abraçada ben ventilada, il·lusionada, i manufacturada amb ganes... espero que la rebis en perfecte estat i de bon grat!
    Unaquimera

  • Excel.lent relat!! Molt original![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 02-11-2006 | Valoració: 9

    Et poso un 9 i te'l mereixes, però per la originalitat molt alta et mereixeries un 10.

    En el punt criticable, està que és molt ben escrit però en alguns punts una re-lectura i una explicació més ben feta haurien fet perfecte el resultat (i ho dic amb seriositat).

    Però a vegades les coses redactades i sense lligar poden ser atractives, no et dic que no...

    Felicitats i segueix endavant!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: