Digue'm on som

Un relat de: Mascó

Vosaltres no ho sabeu, perquè ni jo encara n’estic massa segur, però només fa falta treure el cap per la finestra per adonar-se’n. Ni l’aire que ens envolta és el mateix que ahir, ni les magdalenes del pastisser tenen el mateix gust. Res no és igual: per molt que l’amassador de pà asseguri que la passada matinada es va aixecar a la mateixa hora de sempre i juri que va obrir l’obrador com té per costum; i per molt que les pomes siguin del mateix pomer i els pinyons del mateix pi.

No trobo raons ni arguments capaços de fer-me entendre el què passa, però tanta paraula buida, tant fer tombs amb la retòrica de sempre, m’ha fet perdre el nord. I això, després de les claus de casa, és l’últim que un no pot oblidar-se sobre la tauleta de nit. Decididament, estic desorientat i m’imagino que qui em segueixi també. És molt important, crec recordar, que en aquestes situacions de confusió hi hagi algú capaç d’asserenar-se i agafar el timó. I amb mi no hi ha ningú, excepte tu. Què ha estat el que ens ha fet perdre el sentit de la realitat, em pregunto; i després d’haver creuat una llacuna mental inavegable començo a recordar la fatídica frase que algú va pronunciar, sense responsabilitzar-se de les conseqüències. Vaig sentir: “estem al principi de la fi”, demolidor, brutal.

I jo no m’ho podia creure… “al principi de la fi”… llavors no vaig entendre ben bé de què; però tot apuntava que era un principi trascendental. Des d’aquell dia somio en aquest “principi-de-la-fi”; al cap se m’hi cola aquest eco que no em deixa tranquil. Però de què, per amor a l’hort, de què? Intento comentar-ho amb l’enciam de l’amanida que, sense entendre’m, posa cara d’espàrrec. D’acord que si tots convenim que ens trobem als inicis d’un procés, més concretament al “principi de la fi” d’aquest, tots ens hi hauríem d’involucrar. Això il•lusiona als fanàtics de l’optimisme, però per al qui ho compagina amb el pessimisme, representa tot un repte.

Ara que avancem alguns passos, veig més clar que s’allunya el “principi de la fi” dels collons de cosa que estem vivim i ens acostem a “l’avantsala del final del principi de la fi”. Gairebé ho tenim. Aguantem una mica més fins que estiguem a meitat del camí, a gairebé tocar la final de tot plegat, perquè llavors tot allò viscut per arribar-hi haurà tingut sentit. És que ja ho oloro, amics, ja sento l’aroma de vainilla del final de la fi. Només uns instants més, algunes voltes més de cargol. Un tomb més… sí, sí, ja hem deixat enrera el “final de la fi”. Ja som a la “fi”… I ara que hi sóc, quina decepció.

Comentaris

  • Absolutament atractiu![Ofensiu]
    Arbequina | 09-06-2006 | Valoració: 9

    No em podia desprendre de la lectura del teu relat. Te una mena de misteri i reflexió que he trobat absolutament original.
    La veritat és que mai sabia ben bé on estava... si comentaves la famosa frase del ZP o l'aprofitaves per a la reflexió pròpia d'una realitat molt més amplia i abstracte.
    Però la convinació l'he trobat molt encertada. Crec que la teva manera de narrar (des de l'estil fins la manera de tractar la temàtica) és molt seductora.
    En fi, molt bon relat.

    Salutacions.

    Arbequina.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: