La mandra infinita

Un relat de: Mascó

Reconec que no sóc honest dirigint-vos aquestes paraules, ni pel moment ni per les condicions en què les escric. Torno d'un sopar amb amics (i amigues); vinc d'un tast generós de cerveses, cosa que també m'allarga les frases i m'enterboleix els pensaments. Demano disculpes per la manca de sentit del text, perquè si n'espereu algun bon consell o ensenyament de qualsevol tipus, us heu equivocat d'hora i d'autor. Aquí no hi aprendreu gairebé res, sinó a tenir paciència. I mentre busco el pensament que venia a continuació - que s'ha perdut entre el teclat, o sota l'estora- em ve al cap un comentari molt bonic d'una lectora. D'aquells que t'esperonen a seguir i t'omplen mentre els assaboreixes. Em deia que del no-res en feia un gerro. Crec que exagerava comparant-me amb un torner, en la seva vessant artística, però afilava molt en l'estructura. De fet, m'adono que ara tampoc vull dir-vos res, ni expressar-vos cap dubte existencial… És més, us estic utilitzant per a fer temps, per a esquivar tasques més àrdues, feines més feixugues que les d'escriure quatre línies. M'he de posar a fer alguns treballs per l'Escola (superior d'arquitectura), però només de pensar-hi l'organisme em secreta l'hormona de la mandra infinita.
Respecte a aquesta hormona, la procedència científica de la qual desconec completament, sí que és cert que no malment cap òrgan, tot i afleblir els reflexos i relaxar la ment. Sovint m'ataca als matins, quan m'he d'aixecar per anar a classe, i sempre apareix en un moment inoportú (no sé si comparable a la menstruació). Té el do de canviar-te la vida; la perseverància d'una aixeta mal tancada que, al cap d'una estona, sempre aconsegueix que cedeixis i t'aixequis a tancar-la. Ho dic perquè si la mandra et sorprèn a l'estació de trens, pot ser que et quedis a l'andana i perdis un futur prometedor; o pot salvar-te d'alguna fatalitat, o fer-te no conèixer aquella persona que hagués pogut ser tant important per a la teva existència. És per això que, vosaltres que podeu, intenteu extirpar-vos la glàndula que secreta l'hormona de la mandra. Jo he fet tard, perquè me la noto galopant per les artèries… Us he de d'advertir que en qualsevol moment se m'aturen els dits, se'm tanquen els ulls… i temo que em caigui el cap sobre el teclatttttttttttttttttttttttttttttt…

Comentaris

  • No ho sé jo...[Ofensiu]
    Anagnost | 27-05-2007 | Valoració: 10

    Estic dubtant de si aquest relat parteix d'un pla preconcebut i ben estructurat o si, relament, és pura improvisació. Sigui com sigui, no dius res però aconsegueixes atrapar el lector, te l'endús cap al final, vulguis no vulguis. És a dir, es tracta d'un bon relat, ni més ni pus.

  • ginebre | 03-05-2007

    Ets monologuista, creu-me. Deixes anar la veueta i ella va fent, filant i entreteixint. Em feia mandra seguir llegint però de forma inconscient i automàtica he arribat al final i haig de dir que sí: et fas perdonar, i amb condescedència de mare, t'acotxo, et porto al llit i apago l'ordinador. :-).
    Que descansis!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: