Hola grua, adéu grua

Un relat de: Mascó

Com qui no vol la cosa, van entrar al poble i van anar trobant el seu lloc sense fer massa fressa. Que si una es posava al davant d'un solar buit; que li l'altra, desafiant, s'aixecava a pocs metres d'una casa en ruïnes... fins i tot algú va témer per la integritat de la pròpia llar. El fet és que tots nosaltres ens hem anat acostumant a la seva companyia, als seus moviments previsibles i encarcarats, al seu color groc llampant i a la seva estructura triangulada, que suporta qualsevol esforç amb la màxima eficàcia.

Per als més llençats, les grues van ser una oportunitat de negoci, mentre que els carques de sempre s'aterrien de pensar que es farien més pisos i més cases, que vindria més gent, que res ja no seria com s'havia vist i viscut fins llavors. Parlo de les nostres amigues les grues, que són les grans triomfadores d'una dècada de bonança econòmica, amb tots els punts negres que s'hi vulgui trobar.

S'han convertit en els veritables símbols d'un país violador de sòl verge, en plena metàstasi requalificadora. Ja és hora que ara que tot perd trempera, que es comença a percebre que la cosa va de baixa, algú els faci un sentit homenatge. Perquè gràcies a elles, a la fam d'habitatge i a la plena disposició dels poders públics i privats, centenars de milers de manobres, paletes, electricistes, enginyers, arquitectes i promotors han trobat feina. I de rebot, milers de mileuristes, llogaters, parelles joves i matrimonis grans han trobat la manera d'endeutar-se fins al més enllà, de fer el projecte de vida més llarg i ambiciós a què pot aspirar un ciutadà mitjà: la hipoteca a 50 anys.

Amics, friso per veure el dia en què l'últim regal del qui traspassa ja no sigui un pis a reformar, una calaixera de la iaia, o un apartament a Marina d'Or, sinó una magnífica hipoteca a pagar durant deu anys. Sense dubte, tot un símbol de maduresa pàtria, i un vincle familiar encara més fort. I és que el pagament de la hipoteca serà un projecte compartit entre fills d'arbre genealògic, com si es tractés d'una catedral gòtica, que de generació en generació s'hi afegeixen voltes barroques i s'acaba, segles més tard, amb una façana renaixentista.

De totes maneres, les grues també tenen el seu cantó més sòrdid. La construcció no sempre ha estat honesta ni de bona qualitat; cosa que també passava als mestres d'obres medievals. Si sabéssim la mà d'esglésies, capelles, orfanats i hospitals que van esfondrar-se per passar d'una volta de canó romànica a l'arc apuntat gòtic… seria pitjor que un informatiu d'Antena 3. Amb tot, no es pot obviar que ens hem carregat milers de quilòmetres de costa, de paratges naturals o d'edificis d'interès massa cars de rehabilitar. Hem deixat caure monuments i esglésies perdudes, oblidades per la gran massa, en raconets inhòspits del nostre país i de la nostra Vall.

Però em direu que les grues, per sí soles, són inofensives, que el problema és qui les ordena. Convenim que ens han donat algunes alegries i ens han esgarrifat moltes vegades, però almenys a la comarca encara les necessitem algun temps més. Que les facin treballar les administracions públiques i aixequin equipaments i habitatge social. I quan aquí ja no hi hagi res a fer, i milers de tietes tanquin improvitzades immobiliàries per tornar a la punta de coixí, compreu un terreny a Kíev o a Sofia. Que els països de l'Est ja s'han posat a la cua i les grans constructores ja hi porten les nostres amigues. No sabem com les enyorarem… que sigui un fins aviat, estimades grues.

Comentaris

  • Adéu grua, hola grua[Ofensiu]
    Nubada | 16-08-2007

    Quanta raó que tens!
    Al meu carrer, des que hi vaig venir a viure fa deu anys, han anat caient una rere l'altra, com les fitxesd'un dominó, totes les casetes que hi quedaven amb pati i badiu. Totes elles han estat substituïdes per blocs de pisos de la màxima alçada permesa.
    Quant un grua marxa, una altra ha pres el relleu. Adéu grua, hola grua.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: