Morir de tele

Un relat de: Mascó

Com si fos boira escampant-se sobre un prat d'herba, la pols cau des dels racons més inhòspits i cobreix tota la pantalla amb un llençol fràgil. Al final tot queda desdibuixat, cosa que ens impedeix distingir què és l'objecte i quins són els seus límits. En aquestes divagacions es col·lapsà l'home que, ajagut al sofà, espera que comenci la programació televisiva. Realment, no sap ni quin canal ha posat; però per a ser sincers, tant li fa el tipus de plat que li serveixin. El que compta, per un addicte a la pantalla, és injectar-se la dosi diària i no pensar, quedar-se tranquil.

L'home ja fa estona que ha descarregat tota la seva massa sobre la funda granat del sofà. A base d'anys de companyia mútua, pel qui espiï a través del forat de la porta, li serà impossible saber on acaba el telespectador i on comença el moble. Són com cirera i pinyol o pare i fill, ja que sense un l'altre no s'explica. Els qui alguna vegada l'havien tractat, declaren que era una persona "d'allò més normal", que mai no s'haguessin esperat un final tan tràgic, com a esclau de la tele. Diuen que, anys ençà, el nostre home fins i tot sortia alguns dies a passejar pel carrer, quedava amb els amics per fer una cervesa i, tot i que ara sembli increïble, havia arribat a sortir amb una noia. Qui el veiés ara, en estat vegetatiu... Només respon als estímuls publicitaris; que és quan exercita els músculs per arribar fins al lavabo.

El que va començar com una afició innocent a les telesèries, que seguia amb certa regularitat, va mudar-se en una obsessió malaltissa. Ja no podia perdre's cap capítol del culebrot del migdia i, per arribar a dilluns, necessitava esnifar-se les reposicions dels caps de setmana. Com a danys col·laterals, va patir seriosos calfreds a la mà dreta. Tenia les falanges tan desconnectades de la ment, que actuaven autònomament, fent zàpping de forma compulsiva. Acompanyar-lo en la sedentària tasca del sofà resultava, per tant, massa esgotador.

Poc a poc, i davant l'estupefacció dels qui el coneixien, el devorador de tele substituïa la seva vida per la dels concursants de la tele. Els amics amb qui mirava el futbol el van abandonar, malgrat que havia comprat tots els partits de tots els esports que es retransmetien. Segons deien, just a l'instant en què Ronaldinho xutava un penal, i abans de veure la trajectòria de la pilota, ja havia sintonitzat la retransmissió d'un torneig de tennis. El nostre home va ser víctima dels programes rosa, dels reality shows… S'enfonsava cada dia més en la caixa tonta, fins que va necessitar algú que el cuidés a dia a dia. Per aconseguir que mengés alguna cosa, l'assistenta social, una dona que tenia tants quilos de massa com d'imaginació, havia de convèncer-lo que formava part d'un programa de cuines; i així, sentint-se part del públic, tastava una mica de crema de verdures.

El nostre amic va transformar-se en un dels cossos que, morts, cauen cada dia a les cunetes de les nostres carreteres des del camió de les telescombraries. Amb la mateixa sort que Don Quixot, que devorava llibres de cavalleries; el nostre home exprimia la petita pantalla. Però ell no lluitava contra molins de vent, sinó contra la propaganda que li interrompia les últimes declaracions de l'amic del germà del cosí del penúltim concursant que va sortir de Gran Hermano. El que sap més greu de la seva mort cerebral és que, injustament, no podrà seguir gaudint d'Ana Rosa Quintana.

Comentaris

  • M'he fet un tip de riure...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 06-04-2007 | Valoració: 10

    ...i no podia seguir amb la lectura però l'he llegit tot, he rigut com un babau, com l'home del conte. La veritat és que veure un home així com tu l'exposes és molt ridícul encara que en la realitat es tracte d'una malaltia. Molt bo.

  • m'ha agradat[Ofensiu]
    peres | 21-06-2006 | Valoració: 10

    molt, l'he trobat molt encertat, un crit d'alerta molt oportú. Perquè la tele (sí, ho reconec) va ser la meva droga durant molts anys, i ara per sort me n'he deslliurat, estic net. No veig ni els anuncis, que era el que m'agradava més (no entenc com el teu protagonista pot anar al vàter quan fan anuncis).

    Ara ja no miro la tele, estic enganxat a internet ;-)

    No, seriosament, una crítica molt oportuna. Saps què m'ha recordat? Aquell pobre personatge dropo de la pel·lícula "Seven", condemnat a jeure sense bellugar-se del llit fins a la mort... Que fort.

    Em penso que ja t'havia llegit alguna cosa, però ara feia força temps que no et visitava. Tornaré, perquè et tinc entre els meus top 1000 (és broma) i de tant en tant m'agrada fer una ullada a les novetats dels meus preferits.

  • Ei, molt original! Felicitats![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 21-03-2006 | Valoració: 10

    L'he trobat excel.lent, Mascó!

    Una reflexió de rondalla molt interessant pel fenòmen de la teleadicció. Felicitats, t'animo a seguir endavant.

    Sobretot m'agrada que critiquis als concursos, a la salsa rosa... Ho ambientes bé en la realitat. (Encara que a vegades sembli més literari que realista).

    Per cert, no t'agradaria publicar també les teves rondalles a lastoa.com? (aviat lastoa.cat). M'agradaria comptar amb tu!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: