Som tan cosmopolites

Un relat de: Mascó

Acabem d'arribar al país i ja tenim clar que el volem viure molt intensament; però d'una forma tan autèntica, ens repetim, que fins i tot els vells del lloc semblaran uns americans de caricatura. Passem els primers dies en un hostal allunyat del centre, el més rònec de tota la ciutat. És on hi establim les primeres relacions, hi coneixem compatriotes que aspiren a trobar algun pis bé de preu als afores; els animem que ho facin amb copets a l'esquena i algunes cerveses genuïnes del lloc, però nosaltres, pensem, no ens rendirem tan aviat. Insistim a sacrificar el que faci falta per a viure al centre de la metròpoli, on segons el nostre criteri cosmopolita, hi passa tot.
Al final, trobem un apartament que supera amb escreix totes les nostres aspiracions, algú diu que fins i tot massa. És que tenim una portera tot el dia. Vint-i-quatre hores de simpatia "non-stop", amb un somriure que, per fals i interessat, encara ens satisfà més. Tot és tan exagerat com la decoració de l'entrada, plena de motllures de fusta i cornises de guix. Tanta ampul·lositat, que fins i tot arriba al disseny de les bústies, ens provoca una grata repulsió. Diu l'Evarist, Evo d'ara endavant, que això ens anirà molt bé quan algú vingui al pis. Ens situarà en una posició privilegiada que, amb calculada humilitat, encara incrementarà més el nostre estatus social, aclareix el Sisco.
Les barbacoes a la terrassa se succeeixen mentre fa bon temps. Cada vegada tenim més experiència en això de l'art de ser amfitrió i la nostra moqueta comença a acumular les restes de tanta diversió. Gresca i esmorzar amb cereals contra la ressaca. I la moqueta que ho aguanta tot, com els millors pans Bimbo. Arriba un punt que algú insinua la idea de fer dissabte, però ràpidament ens adonem que el dissabte tenim altres compromisos ineludibles amb la sauna i la piscina coberta. Les parets cada vegada semblen més blanques, mentre que el terra adquireix uns colors ocres preocupants; però en defensa pròpia repetim que encara no desprèn cap tipus de mala olor, cosa que ens tranquil·litza tan com la pols que s'aixeca en caminar pel pis.
Al principi vivíem sota el bàlsam del cosmopolitisme i teníem grans idees sobre com decorar el pis. Havia de ser molt alternatiu i calia reinventar fins l'últim concepte del món de l'interiorisme. És que res no podia ser convencional i, per això, no patíem per tenir sofàs ni butaques fins a trobar les peces - com coixins enormes- que singularitzessin el nostre menjador. Calia que qui ho veiés pensés que entra en una nova dimensió.
Vivíem amb tota aquesta àuria de felicitat i recomfortats per una moqueta que cada vegada era menys moqueta i més reserva natural d'espècies protegides. No sabíem perquè però cada dia dormíem una mica més. Al vespre vam començar a tenir uns maldecaps cada vegada més freqüents i al matí no hi havia manera de llevar-nos. Però només d'esmentar el barri en què vivíem i lo privilegiats que érem, oblidàvem els dolors al pit i la tos seca i agressiva.
Ningú no ens podia negar de ser els més cosmopolites de tots els estudiants estrangers que vivíem a la ciutat. No només perquè cuinàvem a casa, per molt que fos amb productes de la terra natal, sinó perquè ens havíem proposat de no trepitjar mai un restaurant de menjar ràpid. I no ho vam fer fins en un moment de crisi metafísica. Estàvem envoltats de tanta exclusivitat que ens semblava normal, comú, i ens vam saturar de ser tan falsament alternatius. Per això vam decidir d'anar a l'harburgueseria amb la resta de la plebs, per demostrar el que valíem. I va ser córrer cap a la porta del nostre magnífic apartament, darrera de la qual hi ha un corredor de luxe d'hotel bo, quan la moqueta va expulsar gran part de la seva fauna i flora. L'última alenada de cosmopolitisme que vam fer abans que els serveis d'urgències ens salvessin d'una esfíxia per àcars de moqueta. El que dèiem, som tan alternatius i imprevisibles que una sortida al restaurant acaba en una llitera d'hospital, amb un indi al costat i una xinesa a la sala d'espera.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: