Viatge a Frankensteinlàndia

Un relat de: Mascó

Si vostè pensa fer un viatge llarg no cal pas que intenti comprar la maleta més gran que trobi al Corte Inglés, perquè quan arribi al lloc i la desfaci, s'adonarà que s'hi ha deixat moltíssimes coses fora, que són les que mai cabran a una maleta i les més importants. L'autèntic viatge és el que fas sense els teus, els que més estimes, perquè això et crea un vincle permanent entre el país de destí i la teva terra d'origen. Quan arribes a un nou lloc, per tant, t'has de buscar la vida i crear-te un nou entorn. I ni que estiguis obert a tot i siguis una esponja, inconscientment intentes trobar, en cada moment, vincles amb els teus orígens; parts del nou món que et remetin a casa. Parlo de situacions, persones o paisatges -tant naturals com urbans- que t'apropin a les teves arrels, ni que sigui per un moment i amb una visió més subjectiva que real.
De tant en tant, l'individu que camina per un país estranger i que, al cap d'uns mesos, se l'ha fet seu, té xocs inesperats de pàtria. A la planta baixa d'un dels gratacels més alts de Chicago hi ha una escultura del català Jaume Plensa, que també ha dissenyat unes fonts molt originals per al parc més important de la ciutat. Aquests objectes artístics m'han atansat per un moments a l'altre cantó de l'oceà, més enllà de la voluntat de l'artista, només pel fet de ser d'on era. I el mateix em va passar en una visita a l'Art Institute, on al costat d'uns frescos d'algun temple de Sòria, hi havia el Crist de Banyoles. Una peça del segle XIII, desapareguda de l'església de Santa Maria de Tuders (Banyoles) al 1918 i que, miraculosament, es pot veure a l'Art Institute de Chicago des del 1922.
Però els impactes més grans van ser a Nova York, en una part del Metropolitan Museum of Art que està perdut al nord de Manhattan, gairebé tocant al Bronx. L'escenari és totalment fantasmagòric. Una muntanyeta plena de jardins i parcs que, al cim, té un edifici Frankenstein, fet de parts d'edificis medievals europeus. És una amalgama de monestirs i esglésies romàniques, tombes gòtiques, art sacre de tot Europa, especialment el sud de França i la península Ibèrica. Hi ha, per cert, tot el claustre de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya Nord. El van desmuntar peça per peça i el van tornar a muntar a un Nova York que, gràcies a les guerres europees i als magnats com Rockefeller, va acaparar la creació i l'exhibició artística després de la Segona Guerra Mundial.
En aquest racó de món, que condensa la història europea en un dels edificis més estranys que he estat mai, un s'hi diverteix i s'hi indigna. L'atracció no era veure tant l'art - que els europeus hem vist mil vegades- sinó la procedència de cada peça. Hi havia les tombes d'uns comtes d'Urgell i altres relíquies del monestir de les Abellanes, a Balaguer; o algunes imatges de la Seu Vella de Lleida, així com un fresc d'una església del Pallars, muntat o pintat sobre el claustre portat de Dueñas (Guadalajara), amb un Crist del sud d'Alemanya. Vaig pensar en els historiadors de l'art que conec la feinada que tindrien en aquesta galeria dels horrors anomenada The Cloisters (Els Claustres).
De fet, estem molt acostumats que els quadres de Joan Miró o Salvador Dalí estiguin repartits pel món. I els podem apreciar igual, ben contextualitzats. El mateix passa amb la música, la literatura o l'escultura. Però el que realment és estrany és desplaçar una de les arts que està més íntimament -i físicament- lligada a un territori. I és que, com es pot apreciar el claustre de Sant Miquel de Cuixà al nord de Manhattan, si no hi ha ni la resta del monestir ni el propi Sant Miquel de Cuixà? I què hi deu haver ara a Sant Miquel de Cuixà? Espero que, com a mínim, hi hagi una nota al terra - com quan la grua se t'endú el cotxe- avisant que si vol recuperar les columnes i els arcs, vagi al dipòsit de Nova York, previ pagament d'una fortuna. I és que la virtut d'aquestes parts del país repartides pel món, ja siguin comprades o robades, és la dosi de "casa" que un necessita quan està lluny. I trobar-s'hi el fèretre de Cecília de Foix, comtessa d'Urgell, ajuda moltíssim.

Comentaris

  • Bastant bé.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 16-12-2010 | Valoració: 8

    Està bastant bé el teu relat. Té punts molt bons.

    Estic poc especialitzat en la història i geografia de Catalunya, pel que suposo que jo el relat no el trobo tant bo. Però importa poc.

    Està bé la metàfora de Frankenstein. ¿Qui mai s'ha sentit extrany a un país forani?

    Per cert, et recomanaria posar doble espai entre els pàrrafs, trobo que ajudaria.

    Intentaré llegir-te més relats.

    Salut i sort, Mascó.

  • He llegit els teus darrers textos...[Ofensiu]
    Calderer | 21-03-2009



    ...i em sorpren que ningú els comenti i molt poca gent els llegeixi.

    Tens un sentit de l'humor i una prosa periodística que m'agraden molt.

    Lluís

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: