Un puto granissat de mango

Un relat de: Mascó

No, gràcies, ja he demanat. I el cambrer se'n va cap a una taula de més enllà, on la senyora grassa i suada li demana una aigua ben fresca. I un cafè, descaifenat de sobre si pot ser. I és clar que pot ser senyora, pensa, si paga fins i tot li dono el vodka a cullerades. Però jo he mentit, i només espero que surti la cambrera d'ulls marrons, immensos, i pits també turgents, per demanar-li el que sigui. Ja se m'acudirà, una llimonada o un granissat de mango.
Passa el temps i no surt de la cuina. Juraria que és allà a dins; segur que ara talla pernil per a l'entrepà. I el pobre cambrer, el qual he mentit fa uns instants, mira cap aquí estranyat, sense entrendre perquè em mossego les ungles i no les puc tirar al platet del cafè, o del que sigui que he demanat i encara no tinc servit… Ja veig que tornarà a venir a demanar-me si tot va bé, si vol que em porti alguna cosa. Cagumdéu, que em quedaré sense veure la Mairè o com collons es digui la cambrera nova del bar. I no surt, òstia.
Després de fer uns tombs més, de portar un croissant aquí, de servir dos trifàsics a la barra i de mirar una mica les mussaranyes, el cambrer atent d'abans se m'acosta. Em pregunta què he demanat, o a qui li he demanat - no ho he entès- i li dic que a la noia de cabells castanys. I ell, malparit, em diu que ja no treballa aquí, que què vull que ja m'ho porta ell. I jo li dic que gràcies, però que si no em pot portar la Mairè, de la cuina o d'on sigui, que no es preocupi que ja me'l prendré al cafè de més avall, el puto granissat de mango.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: