Entreacte de bacallà

S'obre el teló i apareix a escena un tros de bacallà al pil-pil disculpant-se per mullar tot el terra amb aigua salina. En aquests moments, el delirant teatre ja és ple de gom a gom d'empresaris jubilats, d'exfumadors i d'exassessors d'imatge de les més passades estrelles de rock internacional. Com que encara ningú no sap l'argument de l'obra, l'audiència no s'estranya que el repartidor de pizzes encara volti per la sala buscant al senyor que ha demanat una quatre formatges. El client en qüestió no apareix, però una noieta del públic demana, a crits, una peperoni i un entrepà de llamàntol amb bolets.
Entre el públic que frisa perquè comenci l'obra hi ha algunes persones que no entenen perquè ha aparegut una quantia de bacallà que parla sobre l'escenari. Molt especialment, ens preocupa la difícil situació en què s'ha vist immersa la mestra de primària de la quarta fila. Intenta calmar l'excitació de la classe dels cargols, esvalotats per uns fets tan curiosos. Els nens es pregunten com és possible que un tros de bacallà parli a dalt de l'escenari, sense cap tipus de represàl·lia, mentre la mestra preferiria abandonar dissimuladament la sala.
Una de les parelles d'exassessors d'imatge comença a posar-se nerviosa. Miren a banda i banda i es pregunten el perquè del retard en la funció. Mentrestant, el bacallà ha acabat de disculpar-se per mullar el terra i abandona l'escenari. Al darrera, una brigada de neteja de l'Ajuntament neteja el mullader i avisa al públic que els actors ja estan preparats, que en qualsevol moment sortiran en escena per a començar la funció. És una obra de temàtica estranya, adaptació d'un text escrit en txec per part d'un exiliat romanès, que ningú no entendrà però que tothom dirà que està molt bé, i que val més la pena que veure Batman als cinemes Imax.
Ara sí que tot apunta que l'obra està a punt de començar. La mestra de primària sembla que comença a respirar tranquil·la i els empresaris jubilats deixen els escuradents sota les localitats del davant. Entren dos actors a l'escenari, un disfressat de canari flauta i l'altre de musselina d'alls. El primer, maquillat degudament i amb unes malles d'allò més cenyides, exclama: "fumatra, fumatra, fumatraaaa.." i l'altre li contesta: "hi ha dos talls de llom a la nevera". Fi del segon acte; la mestra plora d'emoció i els nens de primària segueixen fent avionetes amb les entrades de l'espectacle.
En aquest moment, que ja deu ser mitjanit d'una nit qualsevol, se senten alguns grills que canten. Hi ha una certa exaltació a la sala perquè algun empleat del teatre ha elevat el termòstat de la calefacció a nivells turcs. Els empresaris jubilats comencen a esbufejar i les seves senyores, només pendents del joiam d'altri, comencen a moure les maragdes de forma ostentosa per ventar-se una mica. La calor esdevé insuportable i, d'entre els nens de primària, n'hi ha quatre que comencen a marejar-se. Dos més s'escapen al lavabo per ruixar-se amb aigua i fer bombolles de sabó.
El segon acte s'ha acabat, però ningú no es mou de la seva cadira i cap cadira no es mou del seu lloc. El col·lectiu d'exfumadors, especialment sensibles als canvis de temperatura, comencen a neguitejar-se de valent. Hi ha tant nerviosisme contingut que la sala comença a vibrar de tants talons com piquen rítmicament al terra. Fa molta però molta calor i el repartidor de pizzes ara es dedica a vendre aigua amb gas. Només li fa cas un dels assessors d'imatge. Li fa alguns senyals perquè hi vagi; li recomana que, si vol vendre aigua, que no sigui amb ampolles de vidre sinó amb recipients metàl·lics, que tenen més estil i és el que agrada a la refinada classe blanca i alternativa nordamericana. Cau el teló.