Somnis

M'ha despertat el sol persistent del matí, exhibint sagetes lluents i tan esmolades que penetren, de forma natural, fins l'últim porus d'una pell encara ensopida. Per al qui agonitza sota els llençols, aquests últims cinc minuts de son actuen de sedant; com la morfina que alleuga la pesantor d'una ment encara no preparada per l'escomesa d'un nou dia. Mentre mantenim les parpelles pressionades, prement-se entre sí, una fina capa d'oli unta els nostres circuits neuronals; simultàniament, una veueta picallosa ens recorda que la batalla del son s'ha acabat. Hem d'acceptar que aquesta és una derrota contra la qual no hi ha antídots que valguin, una caça frenètica i perduda de bon principi.

Heus en aquestes línies la crònica del despertar dels sentits, la resposta del nostre organisme a l'arribada de la nova jornada. Cada dia, de no haver-hi altres factors esporàdics o excepcionals, es repeteix el mateix ritual per molts dels qui vivim en aquest món, el millor possible per aquells mortals poc o gens espirituals, que emprem, inconscientment o no, l'escala de valors occidental. A mi em passava tot el que relato aquí, però mai abans havia decidit escriure-ho; perquè tampoc adés no havia considerat que dormir i, sobretot, somiar pogués ser perillós per a la integritat física del somiador. És per una experiència ensangonada que adverteixo als potencials dormilegues dels efectes secundaris d'un somni no ben canalitzat.

En despertar-me, vaig notar un pessigolleig dolorós. De seguida, vaig adonar-se que tenia els punys ferits i sang a la mà, regalimant fins arribar al llençol de sota. Tot i que l'espectacle cromàtic era prou artístic, amb cercles vermellosos difuminant-se sobre el fons verd del llit, no vaig creure convenient immortalitzar-ho amb una fotografia. Ningú no em pot acusar d'autocensura, ni de témer un contingut fotogràfic massa escabrós, perquè simplement sentia la necessitat de netejar-me la mà de tanta organitat latent. Després, mig corbat sobre la pica, vaig començar a recordar alguns detalls de la nit passada i, pel que em semblava, l'episodi violent no havia afectat a ningú més.

Va recomfortar-me, d'entrada, que el balanç d'una nit de violència com aquella s'hagués salvat amb només uns copets sense importància. Seguia les pistes de la meva memòria i tots els indicis apuntaven a un malson, la sortida del qual passava per emprar el cantó fosc de la força. L'errada fou, doncs, que les ordres del meu subconscient van depassar la fantasia, clavant un cop de punt al capçal cantellut del llit. Recordo que al somni conversava amb un individu, el rostre del qual no conec i que se m'apareix com tapat per un vel de fil blanc. Sé que ell em volia matar, no puc precisar si ell sabia que jo n'era conscient, però la nostra passejada per una casa vella, aparentment amigable, era un camí cap a la tomba. La tensió a l'ambient em sufocava i només esperava la mínima distracció per escapar-me o deixar inconscient al meu assassí. Jo tenia tanta por, perquè notava que un dels dos moriria aviat, que només maquinava com acabar amb ell. Tot i que tinc grans llacunes mentals, en un moment que el meu botxí tenia la cara mig tapada, crec recordar que vaig clavar-li un cop de puny amb totes les meves forces al mig de la cara, per doblegar-l'hi el cap. Va ser llavors quan vaig colpejar el capçal del llit; i encara desconcertat, creguí ingènuament que allò era un dolor psicològic i vaig adormir-me de nou.

Per a un somiador tan actiu com el relataire d'aquests fets, tan reals com l'esverlament sofert pels propis punys, un malson així és estrany i preocupant. Sobretot perquè les escenes més felices, que també hi són, gairebé sempre es fan fonedisses l'endemà. Confesso que m'agrada somiar, ja sigui amb els ulls tancats o oberts; però m'atabala pensar que, qualsevol de les criatures assassines o antinaturals que respiren als meus pitjors malsons puguin esperar-me, quan torno de nit sol a casa, amagats darrera dels xiprers del jardí.