Catalunya és el pessesé i Ronaldinho

Fa alguns mesos vam saber que el Departament d'Educació d'Ernest Maragall havia fet un devedé explicant què era Catalunya. La polèmica maragallista va venir per algunes frases del nivell: "Catalunya és el Barça... i Ronaldinho", amb les conseqüents queixes de l'Espanyol i altres institucions catalanes, indignades amb la brometa. Llavors la cosa tenia gràcia, però és clar que vistos els resultats electorals del 9-M hauríem de reformular-ne alguns punts. Si durant molts anys associàvem el concepte Catalunya a Pujol, per la seva omnipresència, ara els catalans de l'interior hem d'incorporar nous conceptes, tipus "Opa" (de Gas Natural) o pessesé, les sigles del Partit dels Socialistes de Catalunya; que és a la política el que "La Caixa" a la butxaca.

Per tant, que ningú no s'estranyi si, al nostre preàmbul de nació, l'horitzó cada dia és menys blau cel i més vermell socialista. Mira si ens ha cuidat el govern central, que durant quatre anys ha propiciat esvorancs per a replantar arbres, apagades a mig estiu per a fer-nos estalviar aire acondicionat i un AVE més lent perquè no ens atropellés si badàvem. Si se n'ha preocupat de Catalunya, que va detectar a temps que el nostre Estatut era un motor descontrolat i, sàviament, li va rebaixar els cavalls. No fos cas que ens hi féssim mal. I tot això, que ho ha fet l'heroi ZP, no hagués estat res al costat de la sort que haguéssim fet amb l'amic Rajoy. És per això que també hem augmentat el suport al PPC (Partit Popular de Catalunya, que no Pesta Porcina Clàssica). I és que, com dèiem, els catalans sabem ser agraïts amb qui ens tracta com ens mereixem. Per aquesta raó el pessesé ha tingut més vots que tota la resta de partits catalans sumats. Lamentant-ho molt, és veritat que hi ha hagut alguns danys col·laterals que en Joan Herrera ha superat amb certs punts de sutura; el Duran amb una avemaria i, no em feu parlar de l'entranyable Ridao, que encara ho celebra a la gàbia dels lleons.

Mira que La Vanguardia, sempre tant equidistant, se'n va fer un fart d'invocar el català emprenyat. Que si hi ha un problema per aquí, que si tripartit per allà... que si el Duran és molt seriós, i va i guanya el català prenyat, que sobretot és l'home de la Carme Chacón. Però n'hi ha que no han paït bé la victòria socialista, per allò de la cremor d'estómac, i culpen a la bipolarització (que també és un transtorn mental) i al vot útil. I tenen raó, perquè sempre és més útil votar al pessesé que al partit Antitaurí que, preocupat pel gènere boví, passa del salari mínim interprofessional. Però la veritat és que al mai prou valorat Montilla li han donat una alegria, per molt que ho dissimuli solidaritzant-se amb Esquerra.

Ara, amics patriotes, tots hem de donar suport a la majoria catalana al Congrés. Serà molt divertit veure com els vint-i-cinc diputats del pessesé i la desena convergent intenten atribuir-se fins l'últim euro que arribi a les nostres fronteres. De lluny sentirem la cridòria d'en Ridao, que s'estarà recuperant de la patacada. Perquè amics, no dubteu que ara plouran milions i milions. N'hi haurà tants, que fins i tot per Festa Major del poble l'entrada al Poliesportiu serà gratis. I ni grups per jovent ni mandangues, que encara que agradin més, valen quatre duros. Hem de marcar-nos un gol i reivindicar que portin La Maravella, amb dos pebrots. I qui es queixi de l'Estatut amputat, qui insinuï que té alguna disminució, se li retira la consumició.

Després de la batalla, quan els atenencs van guanyar a Marató contra els perses, als victoriosos supervivents els va quedar cert regust agredolç. Van haver de fer nous turons per a enterrar tots els morts, que mai no és agradable. És el mateix que pot passar al 2014 quan, a aquest ritme electoral, només el pessesé podrà retre homenatge a Rafel de Casanova. I tindran feina els catalanistes útils, perquè també hauran d'enviar flors als altres partits catalans, aquells que tenen un vot inútil.