VIURE

En aquest mon que vivim la malaltia es pot viure de quatre maneres.
Es pot viure de pobre amb sales d´ espera atapeïdes. Amb immigrats de tots els colors i amb esperes interminables .La de les persones vestides humilment que esperen amb resignació mirant el mòbil, esperant que els toqui el torn de la visita.
Desprès venen els que ja tenen algun recurs econòmic i es poden pagar una Assegurança de salut o Mútua. Aquets no estan tant atapeïts a les sales d’espera. Els metges i infermeres solen ser agradable, el temps per les visites mes curt en sales ben enllumenades i amb plantes naturals , també i sovintegen els quadres i revistes d’actualitat. No es veuen immigrats i si hi son les dones porten bosses cares i vestits que ja es veu que no s’han comprat a cap “mercadillo”, es a dir tot fa una mica mes de goig.
Per fi venen els grans hospitals o clíniques privades on hi van la “jet set” de la societat. Duen rellotges caríssims, vestits de grans firmes i una cartera que la targeta de crèdit no queda mai en números vermells. Aquets ni fan olor d’hospital.....
La malaltia es la mateixa, son gent igual sols es distingeixen per la butxaca.
Desprès venen els que no tenen ni metges ni hospitals, els desvalguts els sense sostre, els que pateixen guerres, els que moren a pilots. Els que no tenen res, que per no tenir no tenen ni per menjar. Els que el dia que neixen potser mes hauria valgut no fer-ho. Els que no conten per ningú i ningú els reclama. Els pobres que encara es tenen de guarir en el millor dels casos amb herbes. Els que sols sobreviuen els mes forts. Els desgraciats del mon. Els que veiem per la televisió morts ,afamats, buscant refugi i negant-los inclús el pas cap un país, en el que potser podrien sobreviure. A mi tots aquets em fan molta pena. Sento pena immensa i també impotència perquè si no ho arreglen els poderosos del mon, els pobres ciutadans de a peu, poca cosa podem fer.