Virtuositat limitada

Ja de ben jovenet coneixia poemes llarguíssims que ens recitava amb gràcia i desimboltura. Si mai passava davant d’un piano s’hi asseia sense manies a tocar-lo sense demanar permís a ningú i començava a improvisar peces de jazz fins aconseguir que tothom al seu voltant quedéssim encisats pel seu art. I quan cantava! Valguem Deu! Tres quarts del mateix! Ens deixava bocabadats. Era un vocalista nat amb uns matisos i un accent en anglès que ens recordava en Frank Sinatra.
I per si tot això encara fos poc, quan començà a representar peces de teatre enrolat en una companyia estrangera ens colpí la seva interpretació en francès d’obres d’en Molière. Sobretot del Misantrop, que requeria d’una memòria virtuosa. Es notava el seu passatge per l’Académie Française. La seva entonació ens semblava magistral. El seu espectacular domini de la interpretació ens resultava fascinant quan el veiem dalt de l’escena.
Però la gota que vessà el got fou quan tots els amics de la colla rebérem una invitació per assistir a la inauguració de l’exposició que li muntà un reconegut museu novaiorquès, per donar a conèixer els seus quadres, peces de ceràmica i escultures. Mai ens n’havia dit res i ens quedarem de pedra quan coneguérem, al cap d’uns dies, el ressò internacional de la seva obra, amb critiques afalagadores que llegirem en anglès dins del New York Times i en francès a Le Monde. I és que al nostre cercle d’amics mai havíem conegut ningú com ell, amb tanta virtuositat artística.
Ara, és ben cert que els números, les xifres, no eren el seu fort.
Per dir-vos que de vegades encara ens mirem i riem amb tendresa quan mou els dits de les mans, com quan era petit, contant mentalment. I justament per culpa d’això, segons ell, sempre ha tingut comptables que s’han enriquit a costa seva. I és que, malauradament, no es pot ser virtuós en tot! Ell mateix ens ho reconeix als sopars de la colla.