Virgínia

Març nevat, ventall de candor,
pintats els cims de neu
engruixint els rius amb veu
d’aigua clara i pura, virtuosa labor.

La primera flaire arriba, primavera
esclata tímida amb una volada severa
d’ocells que refan els nius, amb branques
primes i fosques, tenyint de vida els arbres.

I tu, Virgínia, jove i esvelta, intacta
al tacte del plaer, a voltes inexperta,
prudent amb l’amor, esperes la rosa
que et premi els llavis de goig assedegat.

Ansiosa, aquest vint-i-tres et lleves d’hora,
l’alba és una minúscula expressió a la finestra,
un gall anuncia que un nou dia comença
especial i màgic, de versos tal volta enamorats.

Ben plantat, un xicot t’espera,
una rosa delicada tremola
a la seva mà d’adolescent,
Virgínia, ets la primera.

La sang et copeja les galtes,
primer bes que arriba, ¡tímid!
Un xarrup d’emocions vives que vessa
del teu tel verge, i descobreixes el cant
d’aquest Sant Jordi des dels llavis amics
que esclaten com papallones al vent,
que cremen com volcans en plena potència,
que estimen com l’any espera la primavera.