Violència

Entra a casa. Escriu al telèfon: “Perdona.” Enviar. No hi ha resposta. S’asseu al sofà i respira. Plora. Plora perquè ningú no la veu.

Ell és amb els col·legues. De vegades, envia missatges de veu mentre és amb ells: diu banalitats incomprensibles. És impossible d’endevinar si les diu o no en to de burla, perquè va borratxo. Segurament, però, arribarà tard a casa i ella no en tindrà notícia fins aleshores. Ell reclamarà exigent la seva atenció amb impertinència desmesurada.

“Amb qui has passat la tarda?” “Sola, amb ningú.” “Ah. Segura?” “Sí, segura.” Té raons per desconfiar, pensa. L’eximeix de tot. “Però si m’esforço, si el temps passa, si m’espero...” “Ell m’estima.”

Ella no pensa en els mots que fan por: AGRESSIÓ, VIOLÈNCIA, MALTRACTAMENT. No és conscient dels mots que han d’escriure’s amb majúscula. Són aliens: sempre parlen d’altres històries, d’altres persones. Només és maltractament quan surt al diari. Només és violència quan ella ja és morta. No ho és quan descomponen la teva identitat, quan et tornen boja d’espera i de complex, quan et converteixes en un titella sexual sempre a disposició d’algú a qui, no saps ben bé per què, deus alguna cosa.

No entén per què la posa tan nerviosa que ell estigui bevent i fumant mentre ella resta a casa, immòbil, discreta de cara al món. Obedient. Té por, però no en reconeix la causa. Només sap que, quan comencin a arribar els missatges, no podrà evitar les paraules malsonants en castellà, els crits simulats en les lletres enviades, el sarcasme malintencionat. “Ell t’estima”, es diu a sí mateixa. “Tingues fe.”

Fe, sens dubte, era l’únic que li restava: una fe cega en aquella relació i en aquell home que, tan jove com ella, li deia puta a la nit i, al matí, es disculpava.

Chaves