Vint nanorelats sobre REGGAETON! [temps real de lectura: 3 minuts]

Un relat de: Joan Colom
5 de març de 1953.
Sabíeu que Serguei Prokófiev moria el mateix dia que Stalin, que l’havia putejat, com a Dmitri Xostakóvitx i Aram Khatxaturian?

Acompanyament caní.
Quan posava la música a tota hòstia amb la finestra oberta, a l’estiu, els gossos del veïnat no paraven d’udolar.

Dos bons documentals sobre músics cubans.

A "Buena Vista Social Club" (Wim Wenders, 1999) i "Calle 54" (Fernando Trueba, 2000) hi surten diverses generacions de músics.

Els "clàssics" kitsch més radiats en els cinquanta.

Recordo aquests: "Els setges de Saragossa", "Marxa dels soldadets de plom", "En un mercat persa" i "Suite del Gran Canyó".

Fantasia (Walt Disney, 1940).

Estrenada aquí en 1957, va acostar molts nens a la música (Bach, Txaikovski, Dukas, Stravinski, Beethoven, Ponchielli, Mússorgski i Schubert).

Fills consentits.

Va ser inútil comprar-li els millors auriculars del mercat: li agradava pujar el volum fins a fer vibrar els vidres.

Heitor Villa-Lobos i Antonio Carlos Jobim.

L’un en el registre culte i l’altre més pop, ambdós brasilers, foren els compositors llatinoamericans més importants del segle XX.

"Jazz en un dia d’estiu" (Avakian i Stern, 1959).

Documental sobre el Festival de Jazz de Newport de 1958, amb l’actuació d’instrumentistes i vocalistes de diferents generacions i estils.

La saga dels Bach.

Johann Sebastian culminà el barroc. Els fills Wilhelm Friedemann, Carl Philipp Emanuel, Johann Christoph Friedrich i Johann Christian foren classicistes.

Música culta.

Prefereixo aquesta denominació a la de música clàssica: el classicisme només és un estil, entre el barroc i el romanticisme.

Música funcional.

Gairebé tots preferim un tipus música per escoltar, un de diferent per al cine i un altre per ballar.

Palau de la Música, 30 d’abril de 1964.

Amb disset anys, era la meva primera nit al Palau i vaig flipar d’allò més amb el Modern Jazz Quartet.

Pare i fill.

El meu pare em va aficionar al jazz. Ell amb Duke Ellington i jo amb el bebop i el cool.

París, anys 30: el Quintet del Hot Club de França.

Entre els discos de 78 rpm del meu pare, vaig descobrir-ne dos amb els mítics Django Reinhardt i Stéphane Grappelli.

Preferències musicals.

Era un esnob: fins als Beatles i la Nova Cançó, només comprava discos de música culta i de jazz.

Preferències radiofòniques.

Els veïns d’aquella casa eren d’edats diferents, i al migdia el guirigall de ràdios al celobert de cuines era insuportable.

Psicòleg de carrer.

Només veient l’edat, sexe, expressió facial i manera de caminar dels vianants amb auriculars bluetooth, ja sabia quina música escoltaven.

Ram, ram, pataplam.

La bateria que li regalaren els costà més del previst: hagueren de llogar l’últim pis i l’àtic, per als assajos.

Reguetón.

Generalment no m’incomoda cap estil musical, però si entro en una cafeteria on sona un reggaeton ja no m’hi quedo.

Videojocs.

Créixer sense videojocs o haver-los mamat de petits marca una ruptura generacional molt mes significativa que els diferents gustos musicals.

Comentaris

  • Aclarit![Ofensiu]
    llpages | 30-01-2023

    Gràcies per l'aclariment, Joan!

  • Resposta a llpages:[Ofensiu]
    Joan Colom | 30-01-2023

    De fa temps que notava que la música ambiental a molts locals tipus cafeteria era una cosa ni rítmica ni melòdica, cantada en espanyol llatí, que cada cop em resultava més enutjosa, però no sabia que d’aquest gènere en deien reggaeton. Va ser amb motiu del reggaeton com a tema proposat per Ivan Bonache per al NanoRepte 1043, que vaig voler assabentar-me de què coi era això, vaig buscar a Google "reggaeton youtube" i, en sentir els audios, em vaig adonar que el reggaeton era precisament aquella musiqueta que tant detestava.

    Si volia seguir amb la tònica dels vint nanorelats fora de concurs, se’m feia una muntanya escriure’ls sobre el reggaeton, perquè inevitablement diria coses ofensives, no només per a Ivan Bonache sinó per a una majoria de participants habituals, que, pel que havia pogut veure, compartien amb ell l’afició per aquest gènere musical. Així que vaig decidir fer-li la consulta següent:

    "Cal referir-se necessàriament al reggaeton o els nanos poden parlar, en general, dels canvis de gustos musicals generacionals i, en concret, entre pares i fills? Pels dos que ha enviat TerricheT dedueixo que no cal centrar-se en el reggaeton, pero quedaria mes tranquil si m'ho confirmessis, Ivan Bonache."

    I ell em va contestar:

    "Totes les interpretacions que en fas em semblen correctes. No amagaré que m'agradaria llegir alguna bona sàtira reggaetonera, però, al final, decidirà la votació popular."

    A partir d’aquí ha sortit elque ha sortit, amb només un relat explícit sobre el reggaeton —el penúltim—, uns que fan referència a gustos musicals i la majoria que no he pogut evitar que responguessin a les meves preferències. I encara rai que, a més de manifestar la meva debilitat per la música cubana i brasilera, no n’hagués fet cap d’homenatge a l’argentí Astor Piazzolla.

  • On és el REGGAETON?[Ofensiu]
    llpages | 29-01-2023

    Música de REGGAETON o música clàssica? M'estic perdent quelcom?

  • Hi faltava una preposició:[Ofensiu]
    Joan Colom | 27-01-2023

    Música funcional.
    Gairebé tots preferim un tipus de música per escoltar, un de diferent per al cine i un altre per ballar.