Vides quotidianes

Avui no acabaré mai la feina. Ser portera no vol dir estar sempre disponible. Des de les 9 de la nit que no paro, que si ambulàncies, que si els Mossos, que si els bombers. Tots, ara han acudit tots, quina ironia...
Jo estava preparant el sopar mentre mirava la televisió quan he sentit un soroll somort, com quan cau un sac de cigrons i després, més sorolls de sacs caient però plens de coses més grosses i plors i crits, tot alhora.
M’he atabalat de tal manera que no sabia què fer, si tancar el foc i sortir al carrer o bé fer l’orni i passar de l’enrenou. Al final, com a bona portera he optat per la solució intermèdia: mirar per la finestra del meu petit entresòl. No tinc paraules per descriure el que he vist, tres cossos desmanegats i sang a dojo acompanyat d’uns plors estridents de bebè que m’han gelat l’ànima.
No recordo haver cridat, només tinc present la veïna del cinquè exclamant:
-La Betty, és la Betty i els seus nens, aviseu una ambulància.
Després , el caos.
Quina tragèdia! La dominicana del primer, la Betty, ha tirat els seus nens per la finestra i desprès s’ha tirat ella. Gràcies a Déu, no estan massa mal ferits i ara els traslladen a l’hospital.
He de parlar amb els Mossos, volen interrogar-me per saber si havia observat alguna cosa estranya en el seu comportament, però jo què els puc dir? Jo soc una simple portera. Els puc dir que són dos nens dolços i tranquils que cuidem entre tots perquè es mereixen tot l’amor que els podem oferir i que a la Betty ja no li queden ungles de tant netejar pisos i escales. Els diré també que gràcies a la caritat de tots els veïns poden arribar a final de mes, però sobretot, els preguntaré on eren ells quan va anar a denunciar el seu company perquè li pegava i no li passava la pensió alimentaria.
Quin desesper i quina solitud per voler acabar amb tot. En quin món vivim sense humanitat ni bondat. Però què sabré jo, una simple portera...


Sofia Barbal