Vetllada a l’Oashisu

Vetllada a l’Oashisu


Nur es sentia trasbalsada pel sotrac de la realitat i havia decidit buscar un bon restaurant per desconnectar. Ara, mirava contenta al seu voltant. Tenia la sensació de que tots els detalls d’aquell oasi culinari estaven pensats per acaronar-la. La calidesa de la llum conferia un toc íntim a l’espai, i de fons sonava la trompeta de Miles Davis, el seu músic de capçalera a qui tornava quan necessitava refugi. Les notes es difuminaven amb el ritme de jazz de les converses que omplien el local. Es sentia afortunada d’estar allà.

Ocupava el tamboret del mig d’una tauleta allargada. A dreta i esquerra dues parelles estaven immerses en confidències i rialles. Nur però, ensumava expectant els flaires de la cuina mentre una xef menuda i enèrgica, realitzava davant seu, diverses elaboracions al mateix temps. El respecte pels tresors de temporada que combinava alquímicament era absolut i l’execució, com si es tractés d’una coreografia, barrejava passió, talent i virtuosisme.

Nur va tancar els ulls intentant retenir en el temps aquell moment perfecte. En obrir-los, la dona començava a tallar fines làmines d’una carn vermella amb un ganivet petit però molt ben esmolat. La fulla lliscava amb cura entre les fibres de la peça marcada al punt i encara fumejant. La tallada s’anava desprenent amb suavitat deixant veure els diferents tons que la carn havia agafat al cuinar-se. 

Amb unes pinces de fusta, la xef va agafar aquella mossegada de paradís i fent contacte visual amb Nur, li la va acostar als llavis delicadament. Ella va entreobrir la boca amb desig quan de sobte, una llum blanca va inundar-ho tot al seu voltant. 

—Energia esgotada. Desconnectant simulació —Va anunciar una veu en off.

Nur es va aixecar frustrada i a les fosques, mentre es treia de mala gana el casc de simulació quàntica. Ja era de nit, segurament hora de sopar. Va estirar el braç cap a la tauleta auxiliar i va treure una de les píndoles nutricionals del seu estoig. 

«Bon profit!»




Autor:
Elies Martínez