Vergonya

que podem arribar a controlar, però.

Un cop em van dir que amb la vergonya no es va a cap lloc, només ens hem de carregar de vergonya quan actuem amb mala fe o per egoisme desmesurat... i una mica de raó crec que tenien.

Un poema on el vers mare "sento vergonya" dóna força fins al final a aquesta solitud aclaparadora.

una abraçada

angie

Sento vergonya
quan em miro al mirall
i em reconec
i hi descobreixo reflectides
fidelment aquelles coses que amago,
aquelles que mai veureu
una fredor cansada,
el somriure entristit,
una deixadesa derrotada
i de vegades
manca de desig

i jo també sento molta por, George, de que ningú em recordi ara.


Fabulós, m'ha agradat molt!!

Un petó!!!!!!

Leela

ens persegueix a tots, sempre hi és present als moments més crucials: als moments dels canvis.

En el poema comences cada estrofa amb la mateixa frase; en aquest cas ho trobo encertat perquè després contradeixes o poses en dubte allò que has repetit quatre vegades, però a vegades es pot fer pesat. En aquest cas no crec que si faci.


La que trobo més interessant de les tres primeres estrofes és la última.

Sento vergonya.
Vergonya de somiar
i no lluitar per viure,
sense cap il·lusió.

Crec que és molt humà, això de que parles: tots tenim els nostres somnis, les nostres ambicions, i quanta gent en lluita per elles? no tots... s'ha de ser valent per fer-ho, s'ha d'arriscar per poder arribar més lluny, i els riscos poden cmportar pèrdues... aquesta por a perdre l'estabilitat, a canviar, és la que no ens deixa tirar endavant, i de la qual parles a la propera estrofa.

Sento vergonya
... o potser és por?
Por de que ningú em plori
quan ja no hi sigui.

La veritat, el poema no m'estava atreient gaire fins que he aaribat en aquesta estrofa; llavors l'he rellegit tot, me l'he plentejat de nou i l'he trobat molt interessant.
Que humà, tenir por de que no et recordin després de mort! quanta gent hem escrit sobre això? aquest és un pensament humà com pocs. Recordo que vaig escriure unes paraules semblants al meu relat "Elegia a Gemma".

Felicitats, et continauré llegint,

-Filladelvent-

Sempre t'he volgut comentar, però sempre m'ha fet por espatllar-ho ( ja em coneixes) M'agraden tots els teus relats, i encara que mai et comenti, mels he llegit tots fins arribar a pensar un cop mes, que a mes d'una persona fantàstica, tens el do de la paraula.
Respecte al teu escrit, crec que has sabut escriure molt be, de manera clara el que es la vergonya, els diferents matisos que te. Potser en segons que, me sentit identificada, i m'has fet pensar en el que et planteges ... es por o vergonya? El teu poema desperta dubtes, i alhora ens fa veure una realitat amb la que no deuríem viure .... tenim que deixar enrere aquesta vergonya ! Molts petons company.

Clara

Com la soledat, somiar també té un límit. El dia que deixis de somiar en excés, trobaràs i seràs trobat. Per plorar i ser plorat. Per somiar i ser somni.

"arrossegar-me". Em sembla que tens una relació especial amb aquesta paraula. Pels moments que sigui més que un joc literari, m'agrada recordar el que diu una amiga meva: "Descalça: trepitja fort i salta".

Un petó,
Cançó.

PD: Enric Casasses!

És difícil saber on comença una i on acaba l'altra.
No només hem de lluitar contra les nostres pròpies temences, sino per saber que en pensen de nosaltres.
Tot això ens limita les passes, la cançó lliure i desentonada de la nostra alegria, de la nostra tristesa. Mostrar-se tal com ets i sents, no deixa d'ésser quedar-se al descobert i els judicis són durs i freds.
Potser, tots somiem en el fons en deixar una ínfima signatura de la nostra existència.
Que ningú ens recordi ni per bé ni per mal té de ser com haver estat invisible, com no haver existit.
Pors i dubtes, vergonya. Els duiem quan neixem, no crec! Què ens fan, què ens fem per convertir-nos en un batibull de neguits, per ficar-nos dins tantes ombres?

M'has deixat pensativa!

Una abraçada!

por, orgull... En el meu cas tots van molt lligats...

La por fa que em mostri vergonyosa, i que alhora moltes vegades la gent ho interpreti com una escut format per orgull!

Por de que ningú em plori
quan ja no hi sigui.

Em sembla que aquesta és una de les pors més antigues que els homes arrosseguen... La por de viure una existència sense deixar cap petit rastre en el cor dels altres!

Però com totes les pors... És irracional!