Mirades i somriures

que semblen somriure, i que malgrat tot ens mostren melangia, fins i tot ràbia, l'amistat, amaga quel com darrera el somreiure? Aquest poema amaga al darrera més del que explica, amb una serie de reiteracions que ens porten a intentar endevinar que s'amaga al darrera d'aquestes mirades, creant una intriga que convida al lector a jugar amb el poema, ens fa actius en la lectura. M'ha agradat.

per fer una reflexió ben seriosa.... M'ha semblat com si haguessis extret un petit moment, concret, del que podria ser el dia a dia de qualsevol de nosaltres, de les nostres vides, i li haguessis fet un repàs ácid, dur, real, del que moltes vegades amaguen aquests moments...

Amigues que sembla que es coneixin, sí, potser es van conèixer en una altra època, quan encara no compartien moltes vivències, intimitats, secrets...... i al cap del temps, quan ja les han viscudes, totes aquestes vivències, ja no senten que les han de compartir, ja es comencen a mirar com estranyes.... però el pitjor és que cap d'elles ho reconeixerà.... potser fa mal dir-li a algú que li has perdut la confiança? potser és millor fer veure que tot segueix igual, que res no ha canviat, que seguiran amigues tota la vida?... Sí, potser cal ser més valent del que ens pensem per enfrontar les realitats, que moltes vegades, no ens agraden d'admetre...

M'agrada l'anàlisi que has fet d'una situació que ben bé pot ser qüotidiana, i que, com tantes vegades al cap del dia, és plena d'hipocresia...

I també he trobat molt encertada la forma de versos curts que has utilitzat, com per fer encara més clar el missatge... i les paraules senzilles, planeres, i alhora, o potser per això mateix, tan contundents! Efectivament, has aconseguit unes "mirades i somriures" ben eloqüents...!

Una abraçada!

Són mirades i somriures... que podrien esdevenir, com indiques al final del poema, d'il·lusions, però que en tot moment percebo amb melangia i tristor.

Són mirades que s'amaguen rere un tel de llunyania: la que cadascú posa per fugir de la realitat. Una realitat que, per altra banda, esdevé crua. Punyent.

Quanta solitud, George Brown, rere les mirades i els somriures!

LLIBRE

Estimat senyor Brown:

M'ha alegrat llegir-vos les darreres paraules poetiques, malgrat m'hagin impregnat el cor de melancolia. He pensat en les amigues d'infancia, i en com ens coneixem tant (o coneixiem) pero que quan ens retrobem ens sentim estranyes; a alguns els reconec i ja ni ens saludem. La tristesa de saber que coses importants que havies compartit amb algu poden passar a ser un com et va la vida, despres un ei hola, despres una salutacio des de l'altra vorera, mes tard un lleuger cop de cap i finalment la desconeixença d'aquella persona amb qui havies compratit mirades i somriures.

Oh, m'he posat melancolica i aixo que en diumenge no es gens sa.

Pero be, que m'ha agradat com has sabut transmetre-la, aquesta melangia, a traves d'un grup d'amigues que es coneixen i es desconeixen, pero que no s'expliquen les veritats i anhels com, en principi, representa que fem amb les amistats.

I ara plou.

Petons de pluja, doncs, acumulada en culleretes rovellades sobre l'herba fosca d'un jardi abandonat.

m

[jeje: Resposta al teu enigma: Bellatera]

jajaja, claro! :
- Dues parades de ffcc: bellatera i universitat autònoma.
- Només una separació entre la meva parada i la teva! (SQ - UAB)
- i una de molt fàcil: La terra més bella!!! ;)

jejejeje

Mirades i somriures que intenten amagar el que vertaderament córre entre les ments i l'interior d'aquestes amigues que van xerrant entre paraules que es silencien en la distància!

Ens llegim / ens comentem!
Gemm@

aquests versos em conmou, mmm, ha de ser perquè no estic massa centrat.

Amb una mirada, amb un somriure ..., es poden dir tantes coses. Qualsevol subtilesa es pot transmetre amb aquests dos gestos, mmm, l'alegria, el temor, la por, la dolçor, ..., el què un vulgi, mmm, deliciós poema, ...

Ohcapità
(endolçat de pim-pams)