Adéus eterns (II) - Fins després

Primer hi he vist un adéu amorós, aquells que semblen eterns perquè fan molt de mal durant molt de temps, però l'he regellit diverses vegades, i m'ha produït sensacions diferents. Per mi podria ser un adéu a un amor, però crec que els teus versos delaten el principi d'un adéu per temença de la malaltia, de la mort propera..... i només pots dir, confusament,.... fins després....

I els somnis es trenquen quan, de prop, ens visita la mort i la incomprensió impedeix cap resposta...

"Un dubte, una mirada,
paraules que no volen ser dites,
veritats amagades
per dilatar en el temps l'agonia,
..."

Uns versos preciosos per expressar que la mort és aprop, que la temem, que no l'entenem....

De nou, tristesa feta poesia, i quina poesia!

Fantàstic George, de debò.

El que ha estimat com tu
té coneixences
de les abismes i profunditats
que equivalen
el entusiasme i l'eufòria
que desperta
el reconeixement de algú altre,
el deixar que s'apropi i apropar-se
dintre del que es propi,
dintre un mateix,
dintre del altre,
el respecte pels dinamismes,
la paciència pel desconegut,
l'evolució del comú
sense acostumar-se,
i si cal... deixar marxar-se,
o si cal...deixar quedar-se...

Una trilogia de poemes molt encertades amb una dosis de tristesa pel que ha passat amb l'amor.
Bonic i molt sentit!

Ones i vent