El parc

com la soledat fugia i deixaves de ser l'esperit que contempla per aparèixer. Amb l'abraçada de qui s'acosta a tu.
Això es màgia. I en aquest escrit l'has fet present.

M'agrada molt aquest poema. És com estar realment assegut en un banc, veient passar la vida:

Des de l'avi, que ja és una vida complerta, amb les coses fetes, i sense pressa, passant per l'infant, que tot just comença, que per no tenir no té encara ni preocupacions, fins a la felicitat, que dubte, la Felicitat, sempre tan incerta, sempre tan abstracte... (és la millor estrofa del poema en la meva opinió).

Aquest poema és tota una vida!

Una abraçadota i un barret per vós, ple de vida!

Salz.

P.S. I aquesta coseta tan guapa de la fotografia? Un barret també per ell/-a, per ser tan guapo/-a!!

Jordi, et desitjo tot un any en companyia
de la teva fidel companya
o de la persona decidida!
Una abraçada,
e.

que alegra, que dóna esperança i que fa ballar els sentiments del lector..... una meravella....

M'ha recordat la peli de Notting Hill, una de les meves preferides..........

petonets

angie

anònim immers en moltes solituds, sols tu, George, li has sabut donar vida i l'has individualitzat a través de:

tu t'acostes decidida i espantes la solitud, m'abraces .

Bellíssim poema!!

Un petó

Lavínia

uau! m'agrada! et deixa com una melancolia a cada frase... (a mi m'agrada sentir-me melancòlica de tant en tant... és una sensació estranya però càlida...).

Guaitant la gent que passa pots descobrir un munt de coses, fixar-te en els detalls, preguntar-te som se senten, intuïr el què pensen... et planteges moltes coses. Sentir la soledat al teu costat... és trist però càlid també... fred i amarg, però a vegades és com dolç... no sé, a vegades la soledat m'agrada tot i fer-me sentir dèbil...

M'ha agradat el teu escrit!
Ara feia temps que no em passava per aquí! apa! que vagi bé!

Gemm@

Aques t'ha sortit rodó, veritablement.

Fantàstica aquesta passejada per la vida. Tu, el present, esperant, expectant. L'avi, el passat, amb la feina feta. El nen, innocent, amb l'esperança de tot un futur per venir. I entremig de la vida, amistats oblidades, amistats per fer, la lluita constant, permanent entre soledat i felicitat....., l'una s'acosta, l'altra dubte... qui guanya?

Un bon poema. Una estructura matemàtica increïble, singular. I el final, per una vegada, m'ha fet somriure.

Felicitats, George!

..bonic, també. Dos vegaades bonic. Un bon final en dos estrofes (sense menyprear la resta del poema, eh!).

Salut!
Eqhes

No m'esperava per a res del món l'ultima estrofa, ha sigut maquissim, 'arribes tu i l'espantes...' ...

ohhh....

Equinozio