El parc

Un relat de: George Brown

Jo,
assegut en aquest banc
veig passar la gent,
espero.

L'avi,
xino-xano passeja,
no va enlloc,
tampoc té pressa.

El nen,
juga a pilota,
res el preocupa,
té futur.

La mare,
passeja el nadó,
somriu sense parar,
és feliç.

El pare,
llegeix el diari,
pensa en la família,
està capficat.

L'amic,
passa ràpid,
em veu assegut,
no em mira.

El desconegut,
busca alguna cosa,
no sé que pensa,
em saluda.

La soledat,
s'asseu al meu costat,
em mira de reüll,
fidel companya.

La felicitat,
dempeus davant meu,
dubte que ha de fer,
s'ho pensa.

Tu,
t'acostes decidida,
espantes la soledat,
m'abraces.

Comentaris

  • He vist[Ofensiu]
    RATUIX | 26-07-2007 | Valoració: 9

    com la soledat fugia i deixaves de ser l'esperit que contempla per aparèixer. Amb l'abraçada de qui s'acosta a tu.
    Això es màgia. I en aquest escrit l'has fet present.

  • George!!!!!!!!!!!!!![Ofensiu]
    Ze Pequeño | 04-01-2006

    M'agrada molt aquest poema. És com estar realment assegut en un banc, veient passar la vida:

    Des de l'avi, que ja és una vida complerta, amb les coses fetes, i sense pressa, passant per l'infant, que tot just comença, que per no tenir no té encara ni preocupacions, fins a la felicitat, que dubte, la Felicitat, sempre tan incerta, sempre tan abstracte... (és la millor estrofa del poema en la meva opinió).

    Aquest poema és tota una vida!

    Una abraçadota i un barret per vós, ple de vida!

    Salz.

    P.S. I aquesta coseta tan guapa de la fotografia? Un barret també per ell/-a, per ser tan guapo/-a!!

  • jacobè | 31-12-2005

    Jordi, et desitjo tot un any en companyia
    de la teva fidel companya
    o de la persona decidida!
    Una abraçada,
    e.

  • Un poema que omple.....[Ofensiu]
    angie | 19-12-2005

    que alegra, que dóna esperança i que fa ballar els sentiments del lector..... una meravella....

    M'ha recordat la peli de Notting Hill, una de les meves preferides..........

    petonets

    angie

  • aquest parc[Ofensiu]
    Lavínia | 31-10-2005 | Valoració: 10

    anònim immers en moltes solituds, sols tu, George, li has sabut donar vida i l'has individualitzat a través de:

    tu t'acostes decidida i espantes la solitud, m'abraces .

    Bellíssim poema!!

    Un petó

    Lavínia

  • ostres...[Ofensiu]
    kispar fidu | 31-10-2005

    uau! m'agrada! et deixa com una melancolia a cada frase... (a mi m'agrada sentir-me melancòlica de tant en tant... és una sensació estranya però càlida...).

    Guaitant la gent que passa pots descobrir un munt de coses, fixar-te en els detalls, preguntar-te som se senten, intuïr el què pensen... et planteges moltes coses. Sentir la soledat al teu costat... és trist però càlid també... fred i amarg, però a vegades és com dolç... no sé, a vegades la soledat m'agrada tot i fer-me sentir dèbil...

    M'ha agradat el teu escrit!
    Ara feia temps que no em passava per aquí! apa! que vagi bé!

    Gemm@

  • Rodó[Ofensiu]
    brideshead | 27-10-2005

    Aques t'ha sortit rodó, veritablement.

    Fantàstica aquesta passejada per la vida. Tu, el present, esperant, expectant. L'avi, el passat, amb la feina feta. El nen, innocent, amb l'esperança de tot un futur per venir. I entremig de la vida, amistats oblidades, amistats per fer, la lluita constant, permanent entre soledat i felicitat....., l'una s'acosta, l'altra dubte... qui guanya?

    Un bon poema. Una estructura matemàtica increïble, singular. I el final, per una vegada, m'ha fet somriure.

    Felicitats, George!

  • Bonic i...[Ofensiu]
    eqhes | 25-10-2005 | Valoració: 9

    ..bonic, també. Dos vegaades bonic. Un bon final en dos estrofes (sense menyprear la resta del poema, eh!).

    Salut!
    Eqhes

  • OHH genial!![Ofensiu]
    Equinozio | 25-10-2005 | Valoració: 10

    No m'esperava per a res del món l'ultima estrofa, ha sigut maquissim, 'arribes tu i l'espantes...' ...

    ohhh....

    Equinozio

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Foto de perfil de George Brown

George Brown

36 Relats

250 Comentaris

74938 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
"Què escriure quan,
el seny posseït pel
vici del sentiment,
fuig cec, vers un mur
de soledat infranquejable?

Només queden records
del naufragi d'un somni,
i els reculls, un per un,
com restes d'un tresor.
Car, són bocins del no-res.

Mira't a l'espill del mar,
al tocador de la lluna!
Allà veuràs qui ets,
veuràs que no ets,
pols d'una nit, més, ... univers.

I curiosament,
quan més entens
la imperfecció del moment,
més t'endinses per fer-lo,
més absurdament perfecte."