Absent

Un relat de: George Brown

I.
Sempre començo pel final.
Dolor i pena,
producte de les circumstàncies.
Nostàlgia d'un passat
tan efímer com inexistent.

II.
Viure sentint la claror radiant
d'una presència fugida.

III.
M'agrada pensar en demà.
És un temps que sempre s'escapa,
però que sempre està allà,
esperant.
Demà tot és possible,
però mai arriba.
Una cursa sense meta,
un somni inassolible.
Simplement demà,
utopia de pensaments.
Tortura inacabable.

Quant arribi demà només quedarà
lamentar-me per l'avui perdut.

Comentaris

  • La frustració de l'avui perdut[Ofensiu]
    filladelvent | 06-11-2005

    Hi veig una sinceritat colpidora en la primera estrofa... sembla que hagis plasmat pensaments del cor que només tu saps descodificar. El passat ja oblidat, que no es vol desenterrar, potser, una nostàlgia estranya aquesta...

    Nostàlgia d'un passat
    tan efímer com inexistent.


    En la segona, el present. Curt i ras, un present del qual tu n'ets absent... amb dos versos saps expressar tot el que comporta viure fugint del present, potser allò que deies en l'altre poema, de sentir vergonya al saber que no lluites pels teus somnis... no ho sé, em dec estar extralimitant al que hi posa, no? hehe.

    Viure sentint la claror radiant
    d'una presència fugida.


    La tercera estrofa és d'una realitat colpidora, et deixa bocabadat d'aquesta crua realitat que ens presentes, sobretot en els dos últims versos que sentencien la pèrdua de temps de l'avui.

    El demà com a esperança:

    M'agrada pensar en demà.
    És un temps que sempre s'escapa,
    però que sempre està allà,
    esperant.


    I el demà com a engany, com a fal·làcia que fa que avui no fem allò que hauríem de fer.

    Demà tot és possible,
    però mai arriba.
    Una cursa sense meta,
    un somni inassolible.
    Simplement demà,
    utopia de pensaments.
    Tortura inacabable.


    Fantàstia descripció de paraules ajustadíssimes.

    Com t'he dit, els últims versos són el millor:

    Quant arribi demà només quedarà
    lamentar-me per l'avui perdut.


    Després d'aquesta clara demostració de bona poesia, passes directament als meus preferits! hehe.

    -Filladelvent-

  • estimat absent Brown,[Ofensiu]
    quetzcoatl | 20-08-2005 | Valoració: 10

    Sempre amb les paraules justes, aquesta vegada divideixes el temps en tres bombolles rodones i petites; però contenen tot allò que has volgut expressar.
    Bombolles, perquè el temps és així de fràgil i efímer, però al mateix temps ens atrapa (a vegades ens hipnotitza).

    Un passat en el que no cal donar-hi moltes voltes: és una cosa ja viscuda i, de fet, pensar-hi només et roba present.
    Un present de dos versos: poquíssimes paraules pel moment més preuat, on el més important és viure'l.
    I un futur de quimeres, que sempre hi és (almenys quan el pensem; i no deixem de pensar-hi), com un llop afamat que ens ofereix la gola.

    Tres etapes d'un mateix cicle, d'un bucle que no s'acaba. Pensem en l'ara quan ja passa i en el futur quan no sabem ni què passarà en la pròxima mitja hora. Però és un cicle que ens atrapa, el temps com una teranyina, i ho has transmès molt bé. Al cap i a la fi, de tant pensar en el que ens ocupa, el temps segueix passant i estem 'absents' de la pròpia vida.

    Sembla que cadascu de nosaltres ens l'hem fet una mica propis, com igual de propis ens fem cadascu el temps.

    uhm... m'ha agradat :-)
    Poesia justa i desgranada lentament però que quan arriba em fa pensar una bona estona.

    Felicitats, senyor Brown, com sempre.

    Els meus respectes, i una abraçadassa,

    m

  • Esperança[Ofensiu]
    jacobè | 05-08-2005

    Malgrat la tristesa hi veig esperança. L'esperança en el futur és el protagonista del teu maravellós poema. I estic contenta que sigui així. M'agrada molt el què escrius i com ho dius, Jordi. També la foto i l'autobiografia!

  • I és clar[Ofensiu]
    brideshead | 04-08-2005

    no podia anar-me'n de vacances sense comentar aquest "Absent".

    De nou, ens deixes esclats de dolor, de melangia, de sensacions que t'omplen el cap, de sentiments que sents perduts però enyorats... i de nou, t'aferres a l'esperança que tens dipositada en el demà, perquè sempre hi creus, en el demà, però mai no acaba d'arribar.

    El demà, estimat George, no hi és, no existeix. El demà és avui, sempre és avui. I jo vull pensar que mai ningú no s'haurà de lamentar d'haver perdut aquest avui.

    Ens has deixat, en aquest poema, sensacions intenses, amb el teu toc ben particular: tristesa i desencís.

    Una abraçada, George, felicitats per aquest "Absent", tot i que em deixa un regust força amarg: "Me gusta cuando callas porque estás como ausente".

  • El temps[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 02-08-2005 | Valoració: 10

    Present, passat i futur.

    Un passat trist i amarg. Un present intens, marcat per un miratge que despareix dels teus ulls. I un futur intens. Marcat per la pèdua de l'avui.

    George, tots els dies compten. Cada minut s'ha de viure cóm si fos el darrer de la nostra vida. No vull que mai lamentis haver perdut un avui. Perquè pot perjudicar-te demà.

    Un poema molt bo. Una reflexió que, com pot comprovar, m'ha fet pensar a mí i tot. Potser he pres el poema per una altra cosa, i l'he interpretat malament, però m'ha donat aquesta sensació. Com si el temps se t'escapés de les mans.

    La meva enhorabona, George. Un bes.

    Salz.

l´Autor

Foto de perfil de George Brown

George Brown

36 Relats

250 Comentaris

74940 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
"Què escriure quan,
el seny posseït pel
vici del sentiment,
fuig cec, vers un mur
de soledat infranquejable?

Només queden records
del naufragi d'un somni,
i els reculls, un per un,
com restes d'un tresor.
Car, són bocins del no-res.

Mira't a l'espill del mar,
al tocador de la lluna!
Allà veuràs qui ets,
veuràs que no ets,
pols d'una nit, més, ... univers.

I curiosament,
quan més entens
la imperfecció del moment,
més t'endinses per fer-lo,
més absurdament perfecte."