Vella il·lusió

A la residència no m’hi trobo gaire bé. No dic malament perquè seria mentida, i em van ensenyar de petita a no dir mentides.

Però no és casa meva. Algunes de les senyores que hi viuen, quan tornen de fer un passeig diuen :”ja sóc a casa”: Jo no, jo quan torno de comprar alguna cosa només exclamo: “ja sóc aquí” com en Terradelles. Jo tenia una casa petita, bonica, un piset del barri de Gràcia on tocava el sol a l’hivern i on passava aire fresquet a l’estiu si obria els davants i darreres. Al menjador tenia un llum de peu per a llegir els vespres i tenia la meva cuina, ben endreçada, on feia el menjar que em venia de gust, no com ara que em posen el menjar triat per la cuinera que em cal compartir a taula amb tres senyores velles i sordes, les quals m’expliquen sovint les mateixes coses, i que em cal posar la cara que és la primera vegada que les sento. Des que vaig caure, els fills no paraven de dir-me que no podia viure sola i per això em van portar a la residència. Però no sóc a casa.

Tanmateix, l’altre dia va succeir un fet esperançador. Si les coses van pel bon camí podré dir que he tingut sort de venir-hi. Veureu: han canviat de taula una senyora que dinava davant meu i al seu lloc han posat en Lluís un home de la meva edat -ni ell ni jo hem arribat als vuitanta- la mar de simpàtic, polit, educat, bon conversador i gens sord. Ens ha explicar, a les tres de la taula però només l’he sentit jo, que la dona l’ha abandonat i l’ha posat a la residència. És un advocat jubilat i ha exercit la professió amb competència. Me n’estic enamorant amb bogeria i l’edat no compta. El cor mana, i no vull dir el cor que cal cuidar amb sintrom sinó el cor on radiquen els sentiments.

Potser amb les dues pensions podríem llogar una persona que ens ajudés, aparellar-nos i tornar a casa meva. Que bé! Si ens estimem qui o què ens en podrà privar? Els fills? L’edat? La religió? Oi que no?

Pseudònim: Marina Blava