7è Capítol. Emboscada.

L'ensurt de quan la noia es girà de cop amb l'espasa desembeinada gairebé el fa caure. Féu dues passes enrere gairebé perdent l'equilibri quan encertà a desembeinar l'espasa i el seu tacte l'asserenà. La noia d'ulls verds l'atacà, i l'Odnur parava els cops com podia amb la seva espasa, mentre retrocedia. Una puntada de peu per part de la noia el féu caure enrere, i ella l'apuntava amb la punta de l'espasa - no era de legionari, no semblava ni tan sols d'artesans cylednians - al coll mentre trepitjava la fulla de la seva espasa i li digué en veu baixa i amenaçadora
-Es pot saber què pretenies, pallús?
-I tu, amagada a la foscor per foradar-me el cap? - en sentir això la noia li clavà amb més força la punta, fent-li una petita ferida.
-Ja ho saps tu prou bé, no cal que t'ho contesti.
-I creus que em deixaré caçar com una perdiu?
-Ho he pogut fer més d'una vegada...
-I encara no sé perquè no ho has fet. - Aquestes paraules afluixaren la pressió de la punta de l'espasa de la noia, mentre ell la mirava enfadat als ulls.
-Potser ho hauria d'acabar ara... - digué tornant a punxar-li el coll.
-I què en trauries?
-Res que t'interessi.
-Home, m'hi va el coll.
-Però tens una missió que complir.
-I imagino que acabes d'estirar la llengua. - la noia es quedà callada, la punta de l'espasa afluixà una mica.
-Doncs potser que acabem d'una vegada! - Cridà furiosa la noia aixecant l'espasa. En aquell moment l'Odnur, que havia aixecat silenciosament la cama per la rereguarda de la noia, li clavà una puntada de peu que la féu caure endavant, guanyant així el temps per aixecar-se i tornar a empunyar l'espasa.
L'Odnur emepengué la noia, que caigué i perdé l'espasa. L'Odnur la recollí però la noia havia tret un parell de punyals i s'abalançava sobre ell quan l'apuntà amb la seva espasa a l'alçada del coll, fent-la frenar a l'acte.

-Primer de tot, m'has de dir com et dius, em molesta això de lluitar contra desconeguts. - la noia l'escopí amb menyspreu, l'Odnur no s'ho esperava.
-Què et penses que t'ho diré, ximple?
-Tant és. Vull que no intentis eliminar-me fins que no surti de la ciutat. Ens podem trobar més tard, a l'hora de la veritat. Segurament no seré jo sol qui vagi en tot això.
-Ja ho sé ja, no ets l'únic. A alguns ja els han hagut de substituir. - La noia havia calmat el seu to.
-Bé, espero que arribat el moment salvi el coll. - Anava a retirar l'espasa però fou caut. - gira't i fes unes cinc passes enrere. No vull girar-me i acabar malament.
-Tranquil, però vés amb compte igualment - li digué en to burleta mentre feia el que li deia.
L'Odnur féu també algunes passes enrere fins que clavà al terra l'espasa de la noia i sortí corrents pels carrerons d'Attúria, en direcció a la taverna d'en Tagorn. Dormí d'una tirada fins que la fressa del carrer i la taverna el desvetllaren. Es rentà la cara i es vestí, i baixà a la taverna a la recerca d'en Tagorn. Recordava el nom de Pompreni, i li sonava on queia, però no recordava el lloc exacte. A més a més, volia confiar al seu millor amic el que li podia passar, i havia d'enllestir algunes coses perquè potser estaria temps fora. Varen posar-se a resguard per poder parlar tranquils.
-Es veu que el duc d'Anlius i la seva última prole estan venint cap aquí. Demà marxaré, però no sé si tornaré. Aquesta nit rebré unes cinc-centes peces d'or, en deixaré aquí una bona part, guarda-me'ls. L'habitació és el de menys, si torno ja te'n llogaré una altra.
-Seré discret.
-Demà per marxar he d'estar a la fonda d'en Pompreni. Si mal no recordo, això no queda gaire lluny, oi?
-No, està passada la Faríl·lia, a un parell de carrers de la riba del riu. És conegut meu, ja li diré que estaràs per allí. Et coneix d'alguna altra vegada, tot i que fa temps que no us veieu. Si passa res abans d'hora, cuidarà de tu.
-Una altra cosa, que et volia confiar. Recordes la meva perseguidora, la de la sageta i la fonda d'en Gondocius?
-És clar.
-Anit ens vam intercanviar unes paraules bastant dures, suposo que m'entens. No sé si sortirà bé tot plegat. Cada dia crec més que és algú important i perillós, i pel que sé sóc l'únic avisat d'aquest perill.
-Vés amb compte.
-Això faré. Si no reps notícies meves és que hauré mort, si les arribes a rebre tard és possible que també sigui mort o estigui viu per algun altre lloc. - Es van mirar l'un a l'altre, d'home a home. Es van fer una forta abraçada, per si de cas era l'última. No era la primera que es donaven així.
-Resa a tot el que coneguis per tornar sa i estalvi. Ja n'han marxat molts.
Van tornar a la fonda, cadascun als seus què fers. L'Odnur sortí a passejar, passà pel fòrum, i estigué la tarda a unes termes discretes a prop del riu, no gaire lluny de la taverna. Havent sopat, sortí a la nit, cap al pont de la Faríl·lia. Era millor creuar-lo i esperar-se a l'ombra dels primers carrers abans de la gran plaça porticada del Fòrum. Passà una bona estona fins que un grup de tres homes tapats s'aturà al mig del pont. Sortí en direcció a ells, i es quedà a una petita distància prudencial. Un d'ells parlà.
-Ets l'Odnur?
-Suposo.
-No em vinguis amb bajanades. - era la mateixa veu de la nit anterior.
-Vinc a buscar la meva part. Sóc L'Odnur.
-Aquí tens. - li atansà una bossa de mida considerable de cuir plena de monedes. - Suposo que ara no et posaràs a comptar...
-Tranquil, m'arriscaré a refiar-me'n. - la bossa pesava considerablement.
-Vigila la teva llengua... - digué en to amenaçador.
-Molt bé. Demà on la taverna d'en Pompreni, no?
-Més o menys. A reveure.
L'Odnur seguí caminant pont avall, amb tot els músculs tensos com una ballesta, atent a qualsevol moviment estrany. El pont no estava buit de gent, algun grup de gent aquí i allà, i la llum tènue de les teies de la Via Faríl·lia. Girà per un carrer estret a prop de la riba del riu, camí de la taverna del seu amic. En aquell moment, la foscor del carrer li semblà massa fosca, fins que distingí un moviment estrany. Es girà i veié un parell de figures encaputxades que avançaven cap a ell, i els tenia gairebé a sobre quan encertà a desembeinar la seva espasa.