L'espelma de la història

Des de la butaca, la seva vella mirada perduda explicava 89 anys de la nostra història. La família se sabia potser de memòria les seves peripècies de quan era jove, i tots sabien que la seva memòria era de les millors. Però s'apagava. Com una espelma en els seus darrers moments. Una espelma que tot i això es resistia dins la seva fragilitat a consumir-se del tot. Els néts ja no volien saber aquelles històries de vell, les "batalletes" que en deien fent-ne broma. Records tristos i grisos que no interessaven a joves de 15 anys tenint discoteques i amics per sortir. I tothom sabia el que volia dir aquella mirada perduda. Literalment no estava assegut en aquella butaca. En aquells moments era a la plaça de Sant Jaume del 14 d'abril del 1931 sentint en Francesc Macià desde el seu balcó, o era disparant des d'una barricada el 19 de Juliol del 1936, amb tan sols 20 anys. Tenia una cicatriu molt lletja a una cuixa, record de la metralla que volava als cims de la serra de Pàndols mentre amb el cor encongit veien perdre les esperances. I mentre ell divagava per la seva i la nostra història, al seu voltant tot era soledat. Tornava, aquesta vegada era en una trinxera a 20 graus sota zero a Terol, després anava al camp d'Argelers, i d'allà a una finestra on la seva mirada contemplava les corredisses de les noves generacions davant dels grisos, joves que potser sentien una cosa semblant a la que ell sentia 30 anys abans. Tornava a fer un salt en el temps i ara era llegint amb estupor al diari els resultats de les eleccions del 1933, i després a la Barcelona del Maig del 37, on les bales xiulaven als carrers mentre el feixisme amenaçava el país... La seva veu era feble, però encara mussitava aquells records que era tot el que tenia en aquell moment, on s'aferrava amb desesperació, esperant que algú pogués deixar constància del seu testimoni, d'allò que les noves generacions oblidaven i alhora oblidaven que era part d'ells.. L'altre dia el van venir a veure, era el seu aniversari, somriures, xerrades, celebració, la família creixia, els seus néts ja no eren pas nens, els seus fills pentinaven ja vàries canes, la seva Maria n'estaria molt contenta, llàstima que un tumor al coll se l'endugués poc després de que el Jordi, el seu primer fill, es casés... Quan se'n van anar un regust amarg en quedà, fent que poc a poc tot tornés a la seva habitual monotonia. Un dia arribà a aquella torre dels records un noi d'uns 17 anys pel capdavall, despentinat, amb uns cabells negres com el carbó i com la roba que duia, portava unes ulleres negres gruixudes. Sabia que algú amb molta història vivia allà, i pels seus contactes havia aconseguit trobar l'adreça. Era un estudiant, portava una llibreta i tot i volia parlar amb ell, devia ser un estudiant que feia algun treball d'aquests. Però arribà tard. La espelma de la història feia tres dies que s'havia apagat, dormit com un angelet al seu llit, retrobant-se amb la seva Maria, però sense la seva història escrita, la seva valuosa història... El noi semblà comprendre que tot i sense haver pogut parlar amb ell aquella mort era molt més que la pèrdua d'un ésser estimat pels seus. Era la pèrdua d'un testimoni més valuós que el més brillant dels tresors. El noi misteriós sabia tot això i ho pensà en aquella fracció de segon abans de dir, mirant per la finestra on es veia tota la Barcelona d'avui dia: S'ha anat una part de tots nosaltres. Catalunya perd la seva memòria d'aquesta vegada, arreu del país persones es consumeixen de manera igual... Algú ha de deixar constància del que va passar.