5è Capítol. Sospites Confirmades.

Un relat de: Laiesken

Es va aixecar amb el sol i el xivarri del carrer entrant com una riuada per la finestra. No havia dormit bé, somiava amb sagetes i ulls verds que l'assetjaven. Mals pressentiments. Es va rentar la cara, es va vestir i va baixar les escales lentament, sense grans presses. Era ja mig matí, tirant cap al migdia, i tenia una gana que li estremia l'estómac. En Tagorn va tenir un moment per ell i va manar que li servissin un bon brou i algun plat de carn rostida. L'Odnur va dinar a la barra de la fonda, ja que estava plena de gent i de rebombori, avui era dia de festa i hi havien carreres de quàdrigues al Circ; tot i que estava més enllà de la Via Faríl·lia, que anava del Fòrum a la porta del mateix nom i passava per la gran plaça de l'Amfiteatre.

A primeres hores de la tarda, amb la fonda ja gairebé mig buida, en Tagorn va esperar a buidar-la del tot per encabir-hi els convidats de la tarda d'avui: una trobada de vells amics d'en Tagorn, alguns dels quals eren també coneguts de l'Odnur. A una de les taules llargues van dinar els mossos de la fonda, a un extrem, i a l'altra part de la taula hi havien els convidats, amb en Tagorn i l'Odnur. La conversació va derivar cap a la política.

-Doncs jo crec que l'Emperador hauria de donar un toc d'atenció al duc Laeri. Ja tindrà temps de buscar hereus, la seva família pot tenir regents i preocupar-se de de buscar bastards més tards. - digué en Vaseni, un amic d'en Tagorn.
-No, Vaseni, - replicà en Soril·li, un taverner de també la vora de l'Amfiteatre - no són bastards. Pensa que són fills fets i amagats per al futur del ducat. És lleig parlar de bords entre l'il·lustre noblesa. - tothom va riure amb l'ocurrència del taverner bromista.
-Tampoc és segur que hagi abandonat les legions per córrer a buscar fills perduts pel món. Pot haver qualsevol muntatge pel mig. - va aventurar en Tagorn.
-No home noo!... - van replicar a l'uníson molts dels presents - està més clar que l'aigua, i no m'estranyaria que les coses es compliquessin o es torcessin més. Aquesta és una ocasió d'or pel duc Saudi i els seus. - va argumentar en Rulpi, un taverner dels barris del moll. En Tagorn va mirar per sobre de la gerra de cervesa amb ulls còmplices l'Odnur, que el mirava suspicaç, mentre la dona d'en Soril·li comentava algunes notícies que havien arribat del ducat d'Ausàlia.

La tarda va passar amena, fins que després d'un bon sopar a l'habitació, va agafar la capa i les seves armes i es va encaminar riu amunt de la ciutat. Va travessar el pont del Nord, i en arribar a l'altre extrem, la vora esquerre del riu Tilor, va baixar a sota del pont. Hi havia un petit camí que s'eixamplava, ple de brutícia i on es podia veure que hi vivia algun indigent, a jutjar per l'estat del racó on hi havia unes mantes i unes fustes destartalades. Feia una pudor molt forta, i quan havia baixat d'un salt un parell de rates de gran calibre van sortir corrents espantades.

Va passar una bona estona fins que sortí una figura negra de les plantes a l'altre extrem del camí i el va avisar amb un xiulet feble. Amb molt de compte i una mà sobre el pom de l'espasa, es va encaminar fins a estar prou a prop per poder parlar amb xiuxiueigs.

-Ets qui m'ha de guiar fins al lloc? - va preguntar l'Odnur. La figura assentí, no era pas gaire més alt que ell.

Mig a cegues, amb la tènue llum de la lluna el va seguir per un caminoi estret entre el canyissar del riu. En arribar a l'alçada de la torre de la muralla, va introduir els peus a l'aigua i amb uns moviments sabuts, no va enfonsar gaire el turmell a l'aigua per caminar enganxats a la pedra humida i arribar a fora muralles. Seguint el mateix camí van resseguir el marge esquerre del riu una bona estona, allunyant-se cap al nord de la ciutat. El camí va seguir pel bosc de la ribera, fins arribar a un casalot abandonat, però que no sobresortia gens per sobre del bosc. El contacte, que l'Odnur ja havia pogut identificar amb una capa i que portava també armes, va picar tres cops secs a una porta mig podrida. Amb esforços, la porta es va obrir i van entrar a una estança fosca, amb el sostre derruït a trossos i il·luminat per una tènue espelma al terra. Dins hi havia tres persones, apart del contacte que l'havia dut fins allà.

Una figura encaputxada, una altra que es quedà al costat de la porta i una altra, més baixa i calba, que fou qui li parlà.

-Sabem que un parell de genets, un home entrat en edats i un altre de més jove, entraran al ducat d'Attúria per la Via Àlpia, procedents d'algun lloc a l'oest de l'Imperi. És primordial eliminar el genet jove, el gran no cal tocar-lo, de no ser que us ataqui. No haurien de tenir una escorta més gran que tres o quatre genets més. Un cop acabada la feina els cadàvers haurien de desaparèixer. Alguna pregunta?
-Ningú mata sense preguntar abans què li interessa. - contestà l'Odnur sense intentar immutar-se.
-Rebràs la primera meitat el dia abans de marxar. La següent meitat en funció de la feina complerta. - contestà el calb, amb una lletja cicatriu a la galta.
-No crec tampoc que una sola espasa sigui suficient per fer aquesta tasca...
-Tindràs companys que no coneixeràs fins el dia de partida. Us estarà prohibit parlar entre vosaltres de la missió. Això és tot. Fora d'aquí. - contestà secallosament el gras calb.

El contacte d'abans va sortir amb ell a fora després d'obrir la porta, i li indicà la direcció per arribar a la Via Esdrúlia i entrar per la porta del mateix nom, al nord de la ciutat. Dubtant al seu interior, començà a caminar atent a la foscor, amb els músculs tensos per la situació, esperant que en qualsevol moment l'ataquessin. Va seguir caminant pel bosc, amb l'udol de les òlibes i algun revoloteig de mussols, quan albirant la claror d'una esplanada, va accelerar les passes, sentint-se salvat. Li quedaven pocs metres per sortir dels arbres quan sentí el mortífer xiulet agut d'una sageta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: