La Via maleïda

Un relat de: Laiesken

I ja era allí. Ja arribava. Era el primer tren que arribava al poblet, i a l'estació hi havia una gran expectació, l'alcalde i tots els rics del poble, tothom estava amuntegat a l'estació. Ben mirat, no semblava pas tan modern i bonic, era més aviat lleig, sorollós - com la botzina que va sonar en aquell moment per avisar de que ningú es posés al mig - i espantava els nens, que s'agafaven plorant a les cames de les seves mares, tothom encuriosit. Quan el tren es va frenar del tot i, després d'uns segons d'indecisió, la gent de dins va començar a baixar. Entre els que volien pujar, i els embalums dels que baixaven, tot el caos va regnar ràpidament a l'estació, el soroll, el brogit i tot el xivarri que us pugueu imaginar. Un xic apartada, hi havia una noia dreta, esperant, escrutant les finestres dels vagons, com si busqués algú amb urgència. Al cap d'uns moments, enmig de tot el xivarri anava mirant per les portes a veure si veia la cara que tant li era coneguda, la cara de aquell amb jurà davant d'un altar que no se'n separaria mai més. Amb el ferrocarril, la gent podia anar i venir de Barcelona, i cap a Barcelona s'havien endut el seu Jaume, deien que cap a Cuba, on se sabia que s'hi cuallava una gran guerra. Ja fa almenys més d'un any d'allò, i amb els trens arribaven els soldats de Cuba, uns més o menys bé, ferits i malferits, però sempre arribaven tot de taüts, i mai era, per sort, el seu. Per aquell temps a Castelldefels hi regnaven les noves fàbriques i el poble creixia com una taca d'oli a la camisa d'un burgès, inexorablement, les xemeneies apareixien com els bolets, de cop i volta i per tot arreu.

Doncs bé, la noia que recordava tot això i que altre cop desesperançada veia que el seu Jaume no tornava, era la Clàudia, una dona del poble, esperant el seu Jaume. Cada dia, quan arribava el tren, feixuc, corria com una esperitat cap a l'estació, i sempre al cap de mitja hora tornava a on era al lloc d'on havia sortit corrents, capcota i amb les llàgrimes lliscant galta avall. Aquesta fou la mort lenta que sofrí la Clàudia, esperant sempre el seu Jaume a l'estació, el seu Jaume a la Guerra de Cuba. Passà un bon any igual, la Clàudia s'anà quedant sola en el seu món particular, la família i els amics l'abandonaren amb les seves penes, només l'amo de la tenda de queviures on treballava la comprenia i la deixava fer, la consolava. Fou una mort lenta, la Clàudia s'anà apagant poquet a poquet, quasi sense notar-ho, però per dins es rosegava com si els cucs ja hi fossin a dins. Una nit, ja feia més d'un any que el tren havia arribat a Castelldefels, la Clàudia es despertà de cop del seu llit, sense saber perquè, sortí corrents de casa, passà pel poble com un llampec i arribà a l'estació. Un cop allà baixà a la via, i començà a córrer amunt per la via, a córrer molt ràpid, gairebé se li acabava l'alè fins que en arribat a un punt féu un gran salt al temps que cridà, féu un llarg xisclet descomunal, li semblava com si flotés a l'aire mentre desprengué aquella energia. Quan s'apagà l'infern, caigué de morros al terra mig desfeta, cansada, suada, espantada i amb dos blaus. S'aixecà, tota confosa, al mig de la via, no recordava res de res, i començà a caminar cap al poble, enmig de la foscor. Quan ja veia l'estació, es parà un moment, sobtada: sentia un xiuxiueig a la seva orella, era la veu del Jaume, suau, dolça i silenciosa... tancà els ulls respirà profundament, féu un somriure i es girà de cop. Però no trobà el seu Jaume, només veié una llum cegadora seguit d'un brogit eixordidor, una ventada a la cara i no sentí res més.

Al dia següent, tot el poble estava esvalotat. La mort inexplicable - no del tot, és clar... - de la Clàudia sacsejà el poble, tot i que tothom sabia que a la nit no hi passaven mai trens, fou amb la seva mort que tothom tornà a parlar d'ella, amb un funeral bastant sonat. La policia arxivà el cas sense contemplacions al cap de poc, i al cap d'un temps no se'n tornà a parlar... Fins que al cap d'un any exacte, una altra dona fou trobada morta a pocs metres de l'estació també, com... com si l'hagués atropellat un tren...

L'any següent, una altra viuda li passà el mateix. A partir d'aquell moment, els rumors d'una maledicció i d'un parell de fantasmes es desbordaren per tota la comarca, fantasies i històries de por per no dormir que en deien els grans circularen per totes les cases... Cada any passava el mateix. Cada any alguna dona sense amor moria a la que no es tardà en anomenar la "via maleïda", i fins i tot molts anys després, quan el traçat canvià i les cases s'aproparen al lloc, passava el mateix. Cada any, alguna dona mancada d'amor i separada del seu estimat moria a la via maleïda, o aquesta era la història que s'explicava a tot arreu. Al principi és clar, perquè amb el pas del temps la història quedà en llegenda i aquesta passà a la història, fins al punt de que ja no se li feia cas i la policia tenia al cap de molts anys 125 casos de morts no explicables, moltes sota sospita de suïcidi...

Comentaris

  • Coi, no esperava que tingués bona crítica...[Ofensiu]
    Laiesken | 10-05-2007

    Doncs la veritat és que la història està ambientada, a diferència d'altres relats que he escrit amb la musa al cap, aquest està més condicionat pel concurs d'això de Castelldefels. I la història és inventada i quan el vaig acabar d'escriure fins i tot no em feia el pes, el trobava bastant tòpic. I tampoc vull buscar cap final al personatge del Jaume, ja que la meva intenció és fer-lo desaàréixer. Per aquelles èpoques, qui sap les persones que marxaven a la guerra i mai més en tornaven...


    Salut i virtut!

  • Genial[Ofensiu]
    Meryl | 10-05-2007 | Valoració: 9

    Commovedora, trista...i em fa pensar...si la Clàudia no hagués conegut mai el Jaume hauria estat feliç? No. Vivim per estimar i morim per estimar. De vegades sembla trista la nostra existència, però sense aquesta tristesa no podríem ser feliços. La noia volia morir per alliberar-se del seu patiment, de pensar que potser el seu Jaume havia mort i l'havia oblidada per sempre, però tot i així també tenia por de morir perquè, potser per alguna casualtitat, el seu estimat seguia viu i si ella moria qui la recordaria?
    És com una lluita entre el sofriment i l'esperança.
    Gràcies pel teu relat.
    Un petó molt fort.
    Meryl

  • és veritat?[Ofensiu]
    Shu Hua | 10-05-2007

    És una llegenda de debò o te l'has inventada?
    Sigui com sigui, és un relat agradable de llegir, amb el seu punt d'intriga i el seu què d'ambientació. A Relats hi ha una colla de joves molt joves que escriviu molt bé.
    Felicitats i salut
    Glòria

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: