6è Capítol. Moviments

Un relat de: Laiesken

Es va tirar al terra instintivament en sentir el xiulet, quan la sageta es va clavar a un arbre que tenia just a sobre. Va sentir a l'esplanada el soroll d'unglots de cavall a galop ràpid, fugint. Devia de ser la seva perseguidora d'ulls verds. Va arrancar la sageta, no gaire més llarga que un pam llarg, i se la va guardar. Ara ja amb més compte, va avançar fins a estar prop de la via i va caminar en direcció a la ciutat, d'on en sortia un llum tènue per sobre de les muralles. En arribar a les portes, grans i reforçades amb ferro, un parell de guàrdies el van interrogar en veure'l arribar, però no van insistir, doncs es permetia l'entrada de tots els cylednians a la capital.

Va caminar per la via Esdrúlia fins creuar el pont d'on havia sortit feia una estona molt llarga i va seguir caminant per la ciutat en direcció sud, cap a la fonda d'en Tagorn. Pel camí, es va haver de treure de sobre un borratxo amb un cop de colze al nas, fent-lo caure penosament. Arribat a la fonda, es va deixar caure al jaç i va dormir fins a mig matí del dia següent. Van passar tres dies des de l'entrevista al bosc, fins que el va venir a veure el contacte que li va comunicar que tindria un encàrrec, en Tillian. En Tillian era un dels oficials de la unitat de legionaris on estava l'Odnur quan la Batalla dels Boscos de Morilon. Era un home sever, però van travar una relació sense tensions i en tornar, es va immiscuir entre els molts espies i assassins secrets de la capital. Tenia contactes amb diverses cases nobles de tot Cylèdnia, i era un dels enllaços de l'Odnur.

-Bona tarda Odnur. - Va dir en Tillian.
-Bona tarda, Què et porta per aquí? - va conestar l'Odnur.
-Algunes notícies i detalls de l'encàrrec que tens.
-Il·lustra'm, doncs.
-En primer lloc, has de saber que el moment en què arribi el moment de complir l'encàrrec no està clar. No fins que no se sàpiga del cert quan i per on passaran els teus objectius. - L'Odnur anava a parlar però el Tillian el tallà - No, no vull saber res del que pensis, coincideixo amb tu, però ara no et pots fer enrere. Segurament quan se sàpiga les coses aniran més ràpid, us diran on s'ha de quedar i els diners.
-Sí, perquè començo a estar escurat.
-De totes maneres, sembla que els informadors i els espies no tardaran en avisar. Estigue't a l'aguait, i no en parlis amb ningú.
-D'acord, Tillian.

En Tillian marxà, i l'Odnur es quedà pensatiu a la seva habitació. Anava a eliminar l'unic hereu que li quedava a un dels ducs més importants de Cylèdnia, i si això passava, podia esdevenir un terratrèmol polític, perquè l'hereu podria despertar recels - Anlius era un dels ducats més rics - i a més, el duc sabria amb tota seguretat qui li havia estès la trampa si algun dels que hi anàvem queia i confessava, encara que sospitava encertadament qui els podia atacar. Depèn de com sortís tot, podria acabar sortint a tots els llibres d'història: "Un assassinat tombà pel terra la dinastia de Lèria, provocant així una guerra civil a tot el país..."

No. Sortiria bé, complirien la missió i ningú sabria qui ho va fer. Com tantes altres vegades. Portava alguns anys fent aquella feina, que li permetia anar trampejant, però era un cercle viciós del qual era difícil sortir-ne. Sabia que tenia molts enemics.

Fou al cap de cinc dies quan la notícia, altre cop en forma de rumors, arribà a Attúria. El duc d'Anlius, Laeni de Lèria, comandant de les legions que lluitaven contra els Regnes de l'Est, havia sigut vist al ducat de Salíria, i tots els rumors deien que venia a galop ràpid cap a la capital, per solucionar els problemes que havien sorgit. Tothom n'anava ple. Al dia següent, a mig matí, en Tillian tornà a venir, i li comunicà a l'Odnur que aquella nit s'estigués a la Porta Principal del Circ a mitjanit. L'Odnur va anar aquella tarda al prostíbul que ja coneixia, que, tot i que cada vegada que hi anava es deia que no hi tornaria, el cert és que feia temps que pensava que havia de buscar-ne un altre. No era segur, i menys en aquells barris i amb els enemics que tenia.

Després d'haver sopat, sortí altre cop al carrer, sota la llum de la lluna i l'ambient fosc de la nit. Agafà la Faríl·lia i un cop arribats al lloc, s'esperà davant de la porta. En ser una esplanada, no li semblà un lloc segur, estava al descobert, a tir. La seva perseguidora predilecta podia no errar el tir aquesta vegada. Decidí posar-se a un racó, on la foscor l'emparava. Passada una bona estona, aparegueren un parell d'homes amb capes negres a l'esplanada. Havia vist passar gent, però ningú s'hi havia aturat. Va avançar uns passos fins a fer-se visible, i les dues figures van anar a trobar-lo.

Nerviós, amb una mà sobre el pom de l'espasa sota la capa, l'Odnur els esperà fins que li digueren en veu baixa: "Segueix-nos". Varen caminar pels carrerons en direcció sud fins que es pararen davant d'un edifici. Un d'ells duia claus i el varen deixar passar. Encara amb els músculs tensos, encengueren un parell d'espelmes.

-Demà, a aquesta hora, espera'ns al pont de la Faríl·lia. Et farem entrega de la teva meitat. De moment has de saber que al dia següent has d'estar a mitja tarda a la taverna d'en Pompreni. Allà algú passarà a buscar-te i sortireu de la ciutat cap a l'encàrrec. - explicà el que tenia davant.
-No se sap res de la qüantitat?
-En total vindrien a ser unes 1000 peces d'or, si tot surt bé. - a Cylèdnia, 1000 peces d'or podia ser l'equivalent a un mes de feina. - Pots marxar.
-Molt bé. - L'Odnur girà cua, encara amb els nervis d'acer, i sortí a la foscor. I el seu sentit li deia que tot estava massa silenciós.

Acabava de sortir de la casa. No l'havia vist. Havia carregat la ballesta, de fet l'estava apuntant. La seva vida penjava d'un fil. Però no es podia treure del cap la conversació de la Fonda d'en Gondocius. Aquell parlar, senzill i agosarat, li havia picat l'ullet, li feia una tremenda curiositat. El cor li deia que l'havia de conèixer, el cap li aconsellava disparar. I quan va tornar a aixecar la vista ja no hi era. "Merda!" va exclamar en veu molt baixa la noia. Va treure la sageta, va descarregar la ballesta i va amagar-la sota la capa. Sortí de l'amagatall, i ara era més o menys visible amb la lluna.

L'havia encertada. El seu sentit no l'havia enganyat. Havia caminat a un carrer que tenia davant i fent la volta a una casa mirà des d'una cantonada fosca el que succeïa al carrer.. La seva perseguidora va sortir de la foscor, i va caminar primer amb ímpetu, com enrabiada, però seguidament començà a dissimular i a caminar vigilant i atenta. La noia havia estat amagada, i li venia un suor fred només de pensar que un dispar encertat se l'hauria endut a l'altre barri Va passar per davant de la cantonada on era i va sortir del seu angle de visió. Sortí de la cantonada i la veié al davant, caminant carrer amunt. Anà acostant-se felinament al seu darrere, sense fer soroll. Li clavaria un bon ensurt, i ara seria ell qui li parlaria amb superioritat.

Començà a caminar cap al nord, donant l'Odnur per perdut. Sempre atenta, sabia que potser havia marxat, o potser no, però ja no intentava trobar-lo. Al cap d'unes quantes passes, pensà que segurament encara hi era. Aquest no era un goril·la, o un ximplet amb aires d'espia secret. Tenia l'instint de supervivència exigible. Seguia caminant i s'anava convencent, encara estava per allà, potser l'estava mirant. I segur que havia sortit de l'amagatall, en veure que caminava confiada, i de ben segur que el tenia al darrere, potser creient que es podria treure-se-la de sobre. Podia pressentir la seva presència.

A menys d'una passa entre tots dos, la noia desembeinà de cop l'espasa mentre es girava en un moment.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: