Dos passatgers, un misteri

Un relat de: Laiesken

El costum crea rutina. I el costum pot venir per qualsevol cosa, com ara que perquè en determinat vagó i estació hi puja un company amb qui compartim destinació. Posem per cas que, la universitat, que queda fora de la ciutat. Fins aquí, tot entra dins l'atzar de les possiblitats, destinacions, trajectòries, probabilitats... Però a vegades, hi ha coses que no sembla que haguessin de ser rutina, però ho són.

En una estació hi puja una persona. Una persona més de les quatre o cinc que hi solen pujar per la mateixa porta; i si ho multipliquem per les portes del vagó, ens en surten més. Però espereu un moment, aquesta història no té cap sentit si abans no us acostumeu a aixecar la vista del terra, si no mireu al vostre voltant i l'examineu . Com deia, hi puja una persona. I té unes faccions concretes. Els dos incisius treuen el nas - o la punta - entremig de dos llavis prims, i unes galtes caigudes sembla que arrosseguin avall unes ulleres de muntura metàl·lica. Uns ulls blaus transmeten cansament, son i avorriment abans que altres sentiments més elevats. El cabell, fosc i clapejat on més dol, delata impunement l'edat del nostre subjecte i acaba de reforçar la sensació de matí lleganyer. Uns auriculars poc sonors indiquen que el que hi sona és la ràdio més que no pas algun gènere musical. Les sabates, un pantaló fosc, la camisa de color clar, l'americana i un maletí de tela sintètica acaben de definir el quadre del nostre personatge, que per vergonya i poc atreviment de l'autor, quedarà sense nom.

El traqueteig del tren i la música dels meus auriculars amenitzen l'examen fins que un parell d'estacions més tard hi puja un altre home. És una d'aquelles estacions en què la rutina - o l'experiència? - ens diu que hi sol pujar i baixar poca gent. Coses del flux de persones. Aquest home ja és més gran. Porta unes sabates gastades, uns pantalons d'aquell gris fosc universal i una camisa clara de ratlles verticals; i no sembla necessitar cap maletí. La principal sorpresa arriba, però, quan ens fixem en la seva cara, perquè sembla un calc més entrat en anys del nostre personatge anterior. Els dos incisius sobresurten enmig d'uns llavis més arrugats però igualment prims, i unes galtes igual de caigudes aquest cop no arrosseguen ningunes ulleres. Els cabells són d'un blanc àrtic, i la clapa és més acusada, més de persona gran.

Però el gran misteri arriba quan un es fixa en els seus ulls, que també són blaus. Sembla que estiguin a punt de trencar a plorar, vidriosos com una mala cosa. Cap dels dos personatges fa mai cap senyal de conèixer-se, tot i que si un s'hi fixa pot albirar una certa tensió en l'expressió del primer personatge. No obstant, tot això sempre poden ser els efectes llagrimosos d'haver dormit malament, o imaginacions i cabòries a les vuit menys quart del matí. Però estic segur que si algú estigués allà, al mateix compartiment entre seients amb els dos personatges al davant, posaria la mà al foc de que tots dos es coneixen, o de que són família. I tot això, encara que no sembli rutina, ho acaba sent.

Un es fa llavors una sèrie de preguntes. Són pare i fill? Tiet i nebot? Són família? Es coneixen? Perquè no es diuen mai res? Perquè a aquelles hores, i aquell trajecte? És la recerca del perdó d'un pare rosegat diàriament per la culpa? O el retret quotidià d'un pare decebut amb el seu fill? Jo no ho sé, pregunteu'ls-hi algun dia, allà als ferrocarrils. Qui sap. Diuen que la realitat supera la ficció.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: