4t Capítol. Contactes.

Un relat de: Laiesken

L'Odnur va recollir el petit pergamí, guardant-se'l i vigilant les mirades indiscretes. Va tornar a la fonda d'en Tagorn, coneixia poc aquell tal Gondocius.

-Gondocius... Crec que està cap al nord, prop de la porta nord-est. A prop dels barris foscos.
-El coneixes?
-Poc, més de boca que no d'ulls. No és un lloc massa concorregut, és una fonda petita i discreta, no és gens coneguda, excepte pels pocs habituals. - explicava en Tagorn - En Gondocius és un paio callat, de mirada emmurriada i no gaire alt. Només et pregunatrà que voldràs i et demanarà la plata que correspongui. No se sap gran cosa d'ell.
-No sembla perillós, tot i que pel que dius no està lluny del perill. No crec que la meva perseguidora em vulgui eliminar.
-Igualment, tu vigila.

Va dinar enmig del xivarri de la fonda, i va sortir a fer un passeig, però en realitat es va dirigir cap al sud, on coneixia un prostíbul que freqüentava de tant en quant. Necessitava distreure's, perquè no podia para de donar-hi voltes: Segurament els ducs de l'est de Cylèdnia hi estarien al darrere, és una gran ocasió per decapitar la facció contrària. Havent sortit i pagat a la grassa meretriu del prostíbul, a prop dels barris portuaris del llac; es va dirigir cap a l'Amfiteatre, però va advertir que al fòrum, a l'altre riba del riu, hi havia una gran multitud. Com altra gent a qui li hava cridat l'atenció, va creuar el pont principal de la ciutat i es va mesclar entre la multitud. Afinant la orella, va sentir que dues xafarderes deien que estava tenint lloc una audiència imperial en la que el duc de Vicània, en Saudi, estava denunciant públicament al duc d'Anlius de menystenir les seves obligacions imperials i desertar del front. Demanava la seva recerca i captura per ser jutjat. Tot començava a quadrar.

Va sopar d'una esgarrapada, i amb la capa de viatge fosca es va encaminar amb la seva cota, l'espasa i els punyals cap a la petita fonda. Aquesta vegada no el seguia ningú, i en arribar va buscar amb la mirada la seva fugissera perseguidora. Va veure una figura també amb capa, asseguda a un racó a l'ombra; duia una llarga cabellera negra cobrint-li la cara, amb dues gerres de cervesa sobre la taula. En asseure's, la noia va aixecar la mirada i l'Odnur es trobà amb una cara seriosa i uns ulls verds que l'escrutaven.

-Bona nit, Odnur.
-Què vols de mi. Vés al gra.
-Tranquil, ningú et farà mal.
-Home, una sageta de ballesta no fa precisament pessigolles.
-Mai he tingut massa punteria.
-Que graciosa.
-Suposo que deus estar al corrent de tot... - va dir la noia.
-Més o menys.
-Només has de saber que tu i jo no hauríem de ser bons amics.
-M'ho imaginava.
-No imaginis tan ràpid.
-Ho sento, és un costum que tinc.
-Potser també imagines que saps qui sóc.
-Tinc algunes imaginacions.
-Ui, que irònic i agut que ets... - va dir en la noia en to foteta - poca gent em coneix de veritat.
-Tampoc em dius quanta gent et coneix i prou.
-Potser molta de la gent que creu conèixer-me no sap qui sóc.
-He d'imaginar que potser algú s'equivoca al fer els seus càlculs?
-Exactament.
-Llavors estàs buscant un acord clandestí.
-Segurament qui esperes que et doni un encàrrec no coneix aquesta peça, que hauria d'evitar que tu compleixis aquest encàrrec.
-I és el que ja has intentat i estàs fent.
-Massa imaginació tens tu...
-Mira, no em vull embolicar amb tot aquest afer. Jo només sóc un braç i una espasa, i necessito plata per seguir menjant. Compliré ordres i punt.
-Ens veurem les cares, llavors.
-O les espases. - va amenaçar l'Odnur, aixecant-se.
-La por no és bona consellera...
-No em parlis de por a mi.
-Deixem-ho aquí, si tanta pressa tens.
-D'acord. Bona nit. - va dir, deixant un parell de monedes sobre la taula.
-Apart del teu braç, vigila el teu coll.

Altre cop aquest fantasma del perill. Però L'Odnur començava a acostumar-se. El que ara li feia ballar el cap, eren aquells ulls verds inquisidors. I si era un agent de l'Emperador? No és descabellat, a l'Emperador no li interessava inclinar massa la balança política. Tot i això, si la seva missió era protegir el duc o el seu hereu, s'hauria d'enfrontar amb ella.

Es va quedar asseguda a la taula, una estona més. No era un assassí més. Ho semblava, però havia percebut alguna cosa més. Potser la seva mala punteria li feia un favor. Li sabia greu haver d'eliminar-lo. Però no es podia permetre remordiments. Les ordres eren clares.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: