1er Capítol. Encàrrecs

Capítol 1. Encàrrecs.


Per la foscor, la nit l'emparava movent-se felinament pels carrers de la gran i bruta ciutat d'Attúria. A aquelles altes hores de la nit, poca gent s'atrevia a sortir al carrer, i tot i que aparentment no hi havia ni una ànima, era una hora en què només les ombres es mouen. En girar una cantonada, va veure la tènue llum d'una taverna recollida, més o menys discreta, il·luminada per les poques espelmes fixades a les greixoses taules de fusta ennegrida. Una taverna on el mateix taverner, callat, podia fer-te entendre amb una mirada si et volia veure mort o viu. En tot cas, a ell ja el coneixia. Va entrar, i després d'un instant en què s'acostumà a la llum - i a la forta olor de taverna - va localitzar l'altra figura que l'esperava, vestit com ell amb una capa de viatge negra i una caputxa que li amagava la cara. Es va asseure amb ell, en un dels racons més discrets, i encara que el soroll emparava la seva conversa, van parlar enmig de xiuxiueigs.

- Tens un nou encàrrec. - Li va dir sense esperar cap salutació.
- Ja.
- Aquesta vegada és diferent.
- Mai és diferent. - El seu interlocutor va esbufegar, nerviós.
- Com vulguis. Has d'anar sota el pont del Nord, allà un company et guiarà fins al lloc.
- Un company com el que m'ha estat seguint des de que he sortit de casa? - L'Odnur ornà a sentir un esbufec, com el d'abans.
- Deixa't estar de fer-te el llest, t'hi pot anar el coll, i ni la teva espasa ni la de ningú te'n salvarà!
- Fins ara no me n'has dit res nou per a mi. Si això és tot, me n'aniré.
- Mira Odnur, només et puc dir que pot ser alguna cosa diferent, va de peixos grossos de veritat, i no tenen ni la més mínima contemplació. Deus saber prou bé que la cort és un niu de víbores i que s'ha d'anar amb molt de compte. Els errors es paguen amb la mort.
- I no en saps res més de l'assumpte? Els rumors de taverna i veïna també parlen de grans escàndols i tragèdies.
- Bah, els rumors són els rumors, ja ho saps.
- I fins ara m'han funcionat...
- No diguis mentides, et conec prou bé.
- I algun dia et pot costar la vida o qualsevol cosa pitjor.
- Fins ara segueixo tenint el cap sobre les espatlles.
- Esperem que així sia. El teu "company", està darrere de la segona bóta, al carreró que queda a la dreta. Suposo que dins d'una estona tornarà en si. El segon "company" era més llest. Fins aviat.


S'aixecà sense mirar la cara atònita que s'entreveia sota el barret i sortí al carrer, girant a mà esquerra. Caminava i anava barrinant el que li havia dit. Peixos grossos, havia dit. La Cort de l'Emperador. Eren paraules que sonaven molt greus, i d'assumptes bruts amb tot això no en podia sortir res bo. Però, segurament, hi hauria molt d'or pel mig, si l'assumpte era tan punxegut. Fins ara s'havia dedicat a malviure des de que va deixar l'exèrcit, i posar la seva espasa, la seva astúcia i el seu punyal a sou li havia anat donant suficient per assegurar-se una habitació a una fonda pels voltants del Gran Teatre, propietat d'un vell amic anomenat Tagorn.

Tot i això, els perills l'havien tenallat més d'una vegada, i s'havia començat a forjar una petita fama que potser li donava més enemics que amics. Però la Cort Imperial era una cosa realment diferent. Les intrigues polítiques entre els dos bàndols de la noblesa de Cylèdnia eren en boca de tothom.

De cop, la foscor a les seves espatlles es va moure i l'Odnur va treure instintivament el punyal que portava amagat a l'avantbraç, mentre que en una finestra pròxima, algú tenia una ballesta carregada amb una sageta d'amor i de mort.