Gràcia, 1938

Un relat de: Laiesken

Baixava les escales amb presses, que semblaven no acabar-se mai. Hi havia molta gent al meu voltant, i anava darrere una dona que portava un nen d'uns tres anys en braços. Ningú parlava, ningú feia comentaris, ningú somreia. Les cares eren d'esforç, cansament, por i incertesa. Només el plor estrident i desconsolat de dos infants, que percebien l'ambient enrarit, trencava la monotonia de la fressa que feia tothom en baixar les escales, que s'endinsaven a les entranyes de la ciutat.

De l'exterior ens arribava, tènue, el so insistent d'una sirena antiaèria, semblant a un lament interminable. La gent portava farcells, maletes, mantes; o no portaven res, o el que havien pogut agafar a corre-cuita. Tot el que veia semblava antic; les robes,els objectes, la decoració enrajolada de les parets... gairebé com si hagués d'estar tot en blanc i negre, i jo ho veia en color. Arribant al final del descens, es van començar a sentir els primers tremolors de les bombes, que feien vacil·lar les llums del metro. Vam arribar a l'andana. La que teníem enfront, a l'altra banda de les vies, també estava plena de gent que s'hi havia instal·lat amb matalassos i mantes, o que encara buscava lloc. Les cares eren les de la gent del barri, i qui no estava dormint ja, com els nens, portava la fatiga escrita a la cara.

Li vaig parlar a la dona que venia davant meu, a qui tractava de mare. Sembla ser que el nen que portava en braços era el meu germà, tot i que aquelles cares no em sonaven de res. Vam estirar una manta al terra, i hi vam jeure. Vaig preguntar a qui sembla ser que era la meva mare, pel meu pare a qui, per cert, no veia enlloc. Qui sembla que era ma mare em va contestar com si li hagués fet la pregunta un miler de vegades: "està a la guerra". Vaig notar una sensació de frustració, com si realment fos jo aquella - nena? - que parlava amb la seva mare. Acte seguit, un fort tremolor va fer caure polsim del sostre, hi hagué un silenci tens, i se'n va anar la llum.

- Irene! - Sentia que em cridaven, tot i que ningú de l'andana em deia res. Era com si no me n'adonés, com si no pogués reaccionar. De cop, enmig de la foscor, es van encendre unes tènues llums de gas i em va atrapar el son, mentre tancava els ulls i em recolzava al cos de la meva mare. Llavors, vaig notar una estranya sensació de vertigen i vaig obrir els ulls. Davant els meus nassos hi havia una paret de rajoles, pintades de colors blaus i verds, a l'estació de Fontana, just al costat de l'enorme boca negra del túnel. Tenia la mà dreta oberta, recolzada a la paret, i vaig enretirar-la, mentre una estranya força invisible l'atreia cap a la paret, com si fos un imant. Tot havia tornat al 2010, les robes, les parets blanques, la gent...

- Irene! Què feies? - em va preguntar el David, la meva parella. - Res... només que... era com si estigués dins d'una nena... era tot molt estrany... - li vaig balbucejar. No sabia com explicar-li-ho.

- Va home va, si estaves com dormida tocant la paret! - em va dir, entre estranyat, divertit i encuriosit. - No sé què ha passat, la paret m'ha atret i de cop estava aquí, a la mateixa estació, però com si fos el 1938. Era tot tan real! - li vaig dir.

- Au va! I com vols que m'ho cregui? - em va respondre, mig rient.

- Sí home sí, era com si la paret m'hagués atrapat en tocar-la, ha sigut com... tocar la Història. - li vaig contestar, mentre m'aturava pensant en el que havia dit.

- Vinga va! Anem, que encara farem tard! - i el David em va agafar de la mà, camí de les escales mecàniques.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: