2on Capítol. Notícies

Una fulla petita d'acer li passà a un dit del seu coll mentre queia enrere agafat a aquell braç feridor, i en aquell moment, el sibil·lant i terrorífic xiulet d'una sageta - el seu sentit li deia que era d'una ballesta - va travessar aquell braç, esquitxant-los de sang a tots dos, i un segon després, rodolant pel terra, es va sentir l'estrident xisclet de dolor. Ara, la figura negra s'aixecava panteixant i se n'anava corrents, aguantant el dolor. L'Odnur es va aixecar de pressa i corrents i es va amagar darrere de la cantonada més pròxima, fora de l'abast de l'altra vorera, d'on havia vingut la fletxa.

Panteixant, es preguntava qui l'havia de voler-lo mort, just després no d'haver rebut un encàrrec, si no de saber que l'havia de rebre! La cosa es posava molt lletja, dos intents d'eliminar-lo abans de començar. Va marxar cap a casa seva, a la fonda d'en Tagorn. De camí, no va parar de donar-hi voltes. Pel que sabia, hi havia dos bàndols nobiliaris. Un, situat a la meitat oest de Cylèdnia, que liderava un tal Laeni de Lèria, que era duc d'Anlius i tenia com a aliats els ducats d'Isíria i Littídia; i un altre dirigit per un tal Saudi, duc de la Vicània, i que té com a amiguets els ducats de la Rungúria i la Strabínia, la meitat de l'est. A part d'això, hi ha tot un tripijoc amb els altres ducats: Drílvia, al nord i el nord-est, té accés a les terres d'Izrinath i és més o menys aliat del bàndol oriental, Salíria i Lolvia, dos ducats enclavats a les costes del sud i sud-oest, que segueixen la política de que a la boca tancada no hi entren mosques, i Ausàlia, al nord-oest, que és el ducat que té la clau de la política cyledniana. Té mar i portes a Izrinath, i és qui domina el cotarro. A més a més, cada ducat compta amb la seva llista de petits comtats i marquesats que li donen aquell punt picant al panorama. A tot això, l'Emperador té com ducat particular el de Tòria, al nord d'Attúria.

Enmig de tot aquest batibull, podria passar qualsevol cosa. En arribar a la fonda ja clarejava, i va pujar a la seva habitació a dormir profundament. Es va despertar amb el soroll del menjador de la fonda, plena de gent dinant, es va vestir i va baixar a buscar el seu amic Tagorn. Tagorn va ser un company al poble on vivien, als dominis del marquès Starelius de Sèlvia, al ducat de Tòria. Es van separar durant un temps, per coses de la vida, però es van retrobar quan l'Odnur es va enrolar a l'Exèrcit Imperial de Cylèdnia, i van coincidir a la XVII Legió de Tòria, sota comandament directe d'un dels germans de l'Emperador.

Després d'algunes aventures en les dues campanyes en què van participar contra els Regnes de l'Est, van tornar a separar-se, ja que en Tagorn va deixar la Legió per establir-se a Attúria. En canvi, l'Odnur va seguir enrolat a la Legió fins la batalla dels Boscos de Morilon, durant la tercera campanya en la que va participar, quan una coalició dels regnes de les Terres Altes els varen muntar una emboscada, i fou un desastre. Arran d'això, l'Odnur va viure un llarg i penós viatge de retorn a Tòria, on va comprovar que ja no li quedava ningú. Va anar a Attúria, i després de malviure buscant feines, va decidir seguir el camí que se li presentava: fer-se assassí a sou. Fou durant el segon encàrrec que va rebre quan va retrobar-se amb el seu vell amic Tagorn, que el va ajudar i el va acollir a la seva fonda. A més a més, Tagorn s'havia assentat i tenia contactes amb bona part dels taverners i les fondes d'Attúria, de manera que poques xafarderies i notícies se li escapaven.

- Bon dia, Tagoohhhh... - Va saludar l'Odnur amb un badall.
- Bon dia Odnur!, com has dormit? - li va respondre el seu vell amic enmig de la fressa de la cuina, amb els seus ajudants.
- Més o menys bé, ahir a la nit de poc que no rebo una carícia ben maca.
- És una llàstima, sempre va bé una mica de carinyo...
- Sí, que et facin un forat a tu, no et fot! - Li va espetar en broma l'Odnur
- Val homa, val. Tinc notícies per tu.
- I jo també. Més aviat tinc preguntes per fer-te.
- Com sempre. - En Tagorn va deixar el que estava cuinant, després d'avisar a un pinxo que se n'ocupés, i va sortir de la fressa de la cuina, cap a la rerebotiga de la fonda.
- Corre el rumor de que el duc d'Anlius ha desaparegut.
- Qué dius ara!
- Xxxt! És un rumor dels importants, dels que tothom sap i ningú el diu. Es veu que ha desaparegut fa un parell de setmanes, des de que és comandant de les legions que lluiten contra un dels Regnes de l'Est més forts.
- Ahir a la nit em van dir que tinc un encàrrec gruixut, amb peixos grossos pel mig...
- Encara hi ha més. Un altre rumor assegura que fa dues setmanes i escaig l'hereu d'Anlius va morir en caure del seu cavall en una cacera.
- Mare meva... No tenia germans, l'hereu? - L'Odnur estava astorat.
- Es parla de germanastres secrets, ja saps, els redhel que tenen totes les cases nobles de Cylèdnia. M'ho han dit avui. - Els redhel era el nom amb què es coneixia els fills bastards que la majoria de cases nobles de Cylèdnia tenien escampats pel món.
- Tagorn, tinc un encàrrec dels grossos, i podria estar relacionat amb això. Després de que m'ho diguessin, em van intentar matar, i van estar a punt d'aconseguir-ho!
- Doncs compte, perquè fer tractes amb aquesta gent és com jugar amb foc. Amb aquestes notícies el duc de Vicània i companyia no tardaran en moure fitxa.
- I aquesta fitxa podria ser jo.


En aquell moment, una orella massa llarga havia estat escoltant la conversació des d'un finestró que donava a un petit pati interior. Va baixar de l'escala, va pagar a qui li havia deixat passar i va marxar pel carrer del darrere.