Pròleg.

Un relat de: Laiesken

Despuntava el dia. Una ràpida mirada al voltant deia que tot semblava desert, i que no hi devia haver ningú en aquell pont de pedra antic i llarg, els edificis en runes ennegrides pel foc donaven un aspecte fantasmagòric al lloc, juntament amb algun cadàver aquí i allà. Només el soroll dels corbs destorbava el silenci exagerat. De cop i volta, de la riba oest del riu, sonaren tot de trompes i corns, i un brogit d'exèrcit, armes, crits, centenars de peus martellejant el terra, s'anava fent cada vegada més i més sonor, més pròxim i amenaçador. De tots els carrers d'aquella riba sortiren tot de soldats, tot de persones armades amb destrals de totes les mides, espases, escuts, llances els qui anaven davant, vestits alguns amb armadures, d'altres amb casc, i la resta amb robes amples; sortiren corrents cap al pont i començaren a creuar-lo corrents i cridant. Sense previ avís, es començaren a sentir xiulets de sagetes que van caure per tot el pont, sense ordre ni concert, sense parar. També van aparèixer alguns projectils de catapulta i d'escorpí, que desmuntaven l'avantguarda de l'atac mentre amb so de trompetes tot de legionaris cylednians, amb les llances de 5 i 6 colzes formaven un perfecte mur d'escuts ovalats i llances en enfilall.

El xoc va ser duríssim, les llances de la marea de soldats es van clavar als escuts o van passar entre ells, ferint als legionaris que travessaven amb les seves llances els primers infeliços. Mentre la càrrega anava perdent força amb el xoc, els soldats que perdien la llança, a primera fila, feien ús de les espases curtes i començaven a degollar enemics o matar-ne mentre eren rellevats per altres que conservaven les llances, enmig de la bogeria, dels crits i dels gemecs. Així, primer amb llança i després amb espasa la màquina cyledniana començava a matar esparracats i a avançar pel pont. Quan ja eren gairebé a la meitat d'aquell maleït pont, els cylednians van veure que els guerrers es retiraven en esbandada, els soldats més avançats van trencar files per aconseguir rematar els que fugien, però gairebé ja a l'altre extrem, se sentiren el soroll d'unglots de cavall a la càrrega, de corns i de crits furiosos de guerra. Els que abans havien sortit corrents per rematar la feina, ara corrien espaordits amb els cavalls al darrere, esbufegant i cridant. La legió no va tenir temps a tancar files i la cavalleria carregà amb totes les seves forces, creant el pànic en un espai estret. Un cop el xoc va haver disminuït, altre cop gairebé a mig pont, va emprendre la retirada mentre des de la riba començaven a ploure sagetes de tot tipus. A més a més, els ballesters bàrbars van començar a disparar des de la boca del pont, provocant que la legió hagués de formar en una tortuga per retirar-se a poc a poc i sota la pluja mortal, a la que se li va sumar una pluja de veritat.

Ja sota la pluja permanent i després de l'enfrontament, van arribar tres genets a l'escenari de la batalla. Tots els legionaris es quadraven quan veien el genet del mig, vestit amb una armadura, una llarga capa vermella i un casc emplomat. Varen baixar tot seguit i començaren a registrar els morts, buscant un penjoll. Al cap d'una estona, un dels acompanyants, també vestit d'oficial, va avisar al general.

-Laeni, aquí! - va cridar als seus companys - aquí està. - Els altres dos vàren córrer cap on ell havia dit, unes quantes passes dins del pont. Un oficial d'arquers i ballesters els va alertar de que estaven a l'abast de les fletxes enemigues.
-Sí, és ell. No hi ha dubte, el penjoll porta el símbol de Lèria. Arranqueu-li i marqueu-lo amb algun tall a la galta, o alguna cosa identificable. Assegureu-vos de que quan es recullin cadàvers tingui una sepultura digna. Hem de marxar. - va dir entre dents el general Laeni, mentre els crits d'alerta pels moviments dels guerrers a l'altra riba creixien per moments.

Els tres genets van tornar a muntar i van sortir del lloc a galop ràpid, mentre els legionaris es quadraven al seu pas.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer