On collons estan?

Un relat de: Laiesken

Corrents, és fosc, i tot és moviment, flaixos de llum, sé per on vaig i no veig res. Tot són corredisses, al meu voltant es respira la por, la ràbia i la frustració, la resistència, la lluita. Som els que creiem, els que volem canviar les coses, estan fatal, no poden parlar i només reben els sorolls sords de les porres. Fills de puta. No escoltaran ni diran mai res, desde dalt de tot manaran els seus ignorants que no sabran ni perquè peguen, no sabran a qui persegueixen ni per què, amb quatre raons absurdes que qualsevol que hagués agafat algun llibre en sa puta vida podria haver tombat com qui fa una manotada a un castell de cartes. I seguiran a casa seva tancats, vora del foc controlant els seus diners i el seu poder, la seva amargor i frustració com a persones, satisfacció del carceller. Al carrer uns que pensen i tenen idees només reben soroll. I ara mateix estic corrents, tinc al darrere la por, en mi tinc la idea i al davant tinc la dura realitat. Tot i que segueixo corrents, arriba un moment que em quedo sol. No tinc grisos al darrere, ni barbuts espantats al meu voltant, al final freno. I em pregunto: de què ha servit aquesta nit? Crec que hi deuen haver molts que tornaran a casa amb uns blaus immensos, cinc passaran la nit a comissaria (i rebran de propina a més dels blaus un ull morat) i tots amb la cara d'espantats. Però seguiran pensant, seguiran llegint, i seguiran lluitant. Una manifestació més. I jo ara mateix escric això, imaginant-m'ho com devia ser fa 30 anys enrere, i penso, em pregunto... On collons estan tots aquells que corrien, tots aquells que cridaven, tots aquells que creien; els que uns anys abans aixecaven una llamborda trobaven sorra i els que uns anys després tiraven papers i cridaven... On estan? Es pot oblidar tan senzillament tot allò en què van creure? En el silenci van oblidar? I els seus pares, que en comptes de tirar fulletons havien hagut d'agafar directament el fusell? On estan tots els que una vegada van creure? Tot i que el que pensessin uns i altres no es pogués enganxar ni amb cola... Només el seu eco ressona distorsionat actualment, distorsionat com les guitarres que ho criden ara, tot i que quasi ressonen en un buit grotesc... Em trobo desesperadament sol pensant això, i veig un futur molt negre. Si ells han desaparegut com la pols, com és que els seus fills no en saben res? Com és que els fills directes d'aquesta generació no saben una puta merda? Cóm és que els fills dels barbuts s'han afaitat, i ells també? On són les idees? No parlo de ideologies, parlo de la voluntat de canviar, parlo de la fe invisible que els impulsava a no quedar-se a casa, d'allò que notaven i no sabien què era i els impedia sentar-se a mirar per la televisió. Potser després d'aquest temps el que abans vigilava els diners vora la llar de foc ara els vigila al costat d'un tipus amb un diploma de màrqueting sota el braç? Allò que abans aixecava el braç i manava porres ara és un cartell immens en una façana d'una anorèxica retocada per ordinador ensenyant un rellotge...

Comentaris

  • Laiesken | 20-02-2007

    Buscava descarregar un sentiment amb la reflexió, aquí no buscava el relat, buscava la sensació, un relat de velocitat i una mica la sensació de impotència després de veure la pel·lícula... Més que res buscava plasmar el crit que portava a dins en aquell moment al relat. Això és tot. I busco la sensació i es nota, els raonaments que fa no serien els mateixos si abordés el tema ara mateix en calma...

    Gràcies per la crítica, la tindré en compte.


    Saluts!



    Sir Darkest, Moha

  • No sé, no sé... Està bé, però...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 20-02-2007 | Valoració: 7

    Home, mostres una mica de talent, però et falta practicar més.

    Però per altra banda, ningú t'obliga a ser boníssim. Publica al teu gust i segons les teves exigències de qualitat, home.

    Au, una abraçada!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: