Una gran decepció. [Temps real de lectura: 4 minuts]

La guerra russo-ucraïnesa i la cimera de l’OTAN a Madrid m’han dut a la memòria el referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN, en 1986. Però abans deixeu-me dir que he estat anti-OTAN de sempre o, més exactament, des que el govern UCD de Leopoldo Calvo-Sotelo ens hi va ficar, en 1982, i que considero que la segona responsable de aquest conflicte bèl·lic, després de Vladímir Putin, és precisament l’OTAN. I, sobre la suposada paranoia de Putin, em pregunto què faria Joe Biden si sabés que Mèxic estava mantenint converses amb Rússia de cara a una aliança militar: només cal recordar la crisi dels míssils a Cuba en 1962, que hauria desembocat en una Tercera Guerra Mundial si Nikita Khrusxov no s’hagués fet enrere. Ho he deixat caure així, tot de cop, perquè els lectors que no comparteixin aquests punts de vista puguin passar plana sense dilació.

El primer govern del PSOE, que en l’oposició havia estat anti-OTAN sense matisos, ja va canviar a "OTAN, d’entrada no" en la campanya que el va dur al poder a finals de 1982. I quan Felipe González no va tenir més remei que convocar un referèndum, es va posicionar a favor de la permanència. Com que en febrer de 1986, un mes abans de celebrar-se la consulta, vaig anar a Madrid on, sota la consigna "OTAN no, bases fora", ens vam concentrar centenars de milers de manifestants procedents d’arreu de l’Estat, era moderadament optimista sobre el resultat del referèndum.

El 12 de març em va tocar fer de secretari en una de les meses del col·legi electoral ubicat en un parvulari de la galeria comercial que s’amaga darrere d’un dels quatre xamfrans Comtes d’Urgell / Mallorca, a Barcelona. Aquest va ser l’escenari d’un miratge seguit d’una gran decepció, vivència que recordo i recordaré tota la vida.

Com és lògic, m’hi vaig presentar sense la xapa "OTAN NO" que havia dut a la solapa els últims quatre anys i que, com aquell qui diu, no em treia ni per dormir. A partir de les nou del matí va començar a desfilar la gent del barri, que es diu Antiga Esquerra de l’Eixample i que d’acord amb el qualificatiu tenia, llavors més que ara, una població demogràficament envellida. Jo sabia que el perfil polític dominant era nacionalisme català conservador —pujolisme, per entendre’ns— i esperava una majoria de vots favorables a la permanència a l’OTAN. Però a les vuit del vespre va començar el recompte i no podia donar crèdit al que s’albirava: una clara majoria de vots disconformes. La tònica es va mantenir i en va resultar el triomf de la opció anti-OTAN. No me’n sabia avenir i de seguida vaig caure en el parany de fer una extrapolació que a mi em semblava de manual: si allò havia passat en una demarcació bàsicament carca, ¿què no passaria en l’anomenat cinturó roig de Barcelona?

Amb aquesta idea al cap me’n vaig anar a casa i em va faltar temps per engegar la tele. Però, a mesura que augmentava el percentatge de vots escrutats, els meus esquemes trontollaven: en el Barcelonès, Vallès Occidental, Vallès Oriental i Maresme, el triomf del NO era molt ajustat, i fins i tot en el Baix Llobregat havia guanyat el SÍ; per contra, a la Catalunya profunda el triomf del NO havia estat aclaparador. Com s’entenia això? El PSC preconitzava el SÍ, conseqüentment, i el PSUC i Esquerra Republicana el NO, pero, ¿què passava amb Convergència i Unió, que havia avalat l’ingrés d’Espanya a l’OTAN? Doncs sembla que entre els votants de CiU s’havia anat difonent la consigna de votar NO a la permanència, no pas per coherència ideològica sinó com a vot de càstig al socialistes en el poder central. Al País Basc, Navarra i Les Canàries, úniques comunitats on va prosperar el NO, junt amb Catalunya, devia d'haver passat alguna cosa semblant.