Una arrua més i ja no hi ha trempó per sopar

Abans d’ahir, vaig aterrar a l’aeroport de Palma a les vuit del matí amb el mateix jersei de tirants amb el que havia marxat. En sortir de l’avió, ja no sentia la xafogor, acompanyada de gotes de suor que m’ensopia disset dies abans quan havia agafat el vol cap a Tailàndia; si no més bé trobava a faltar una jaqueta prima.
El dia també estava assolellat i el mar seguia sent una bassa d’oli, com abans. Però el carrer de casa no pareixia el mateix; havia passat d’haver-hi una trentena de cotxes aparcats a haver-n'hi tan sols cinc. La gent ha començat a treballar i als pobles de costa ja només quedem els quatre de sempre.
Vaig anar a casa dels meus pares i la febre dels raons semblava haver espassat una mica i haver deixat més espai a la gelera. En el calaix de la fruita, de figues tampoc ja no se’n veien. Ja no hi havia trempó per sopar, sinó més bé s’olorava sopa i l’aguiat de pilotes per dinar l'endemà.
Quan vaig arribar a casa, el jersei màniga curta, ample, semblava ser insuficient per evitar tremolar de fred tota la nit. “Màniga llarga ja?” Em vaig preguntar en veu alta sense avenir-me’n.
Quan el dia següent em vaig llevar pel matí, va sonar l’alarma abans que em despertàs cap raig de sol travessant la persiana. I que poc m’agraden els dies d’anar a fer feina amb foscor! Sempre vaig amb el temps comptat, els dematins, però mai no surt de casa sense haver asseborit el cafè amb llet. I ahir no havia calculat aquest minut de microones que feia disset dies no em calia, però ara la llet de la gelera ja em pareixia massa freda.
Avui, la frescor em convida a tornar mirar la bicicleta amb ganes de fer kilòmetres. Torn a preparar amb il·lusió la motxilla de pàdel després d’haver-la deixada de banda fa tres mesos. I tot i que la foscor m’impedeix anar a patinar vora el mar a les vuit de l’horabaixa, quin plaer poder-hi anar a les onze del dematí sense que la calor m’ofegui.
Del setembre a l’octubre he bufat dues espelmes, potser també tinc una arrua més, i un altre any he tornat a desitjar que la rutina no colpegi massa fort ara que ja és tardor. Però sobretot, que aquelles coses que em fan sentir viva; el cafè amb llet just despertar, els esports a l’aire lliure, la sal, el mar i els meus ben a prop, segueixin sent elements imprescindibles i ben presents en el meu dia a dia.