La pena enganxada a les cordes vocals

Avui, compliries vint anys, i no hi ha persona que no hagi compartit part de la seva vida amb la teva que no li dolgui la brevetat d'aquesta. A fora, el sol d’abril dona la benvinguda a un nou dematí, però aquí dins el dia es percep una mica ennuvolat. Hi ha dies que els sentiments es poden preveure tal com esdeveniments importants en el calendari.
Quan he obert els ulls, amb la visió mig borrosa he llegit el missatge de la florista confirmant que el ram ja estava llest. No va caldre dir-li quines flors volia, sempre són roses blanques, com si poguessis reconèixer que les roses blanques de damunt el sepulcre són les que col·loc jo.
He tret la pols del disc-du, i mentre em bevia el cafè amb llet, he obert la carpeta en la qual guard totes les teves fotografies. Hi he trobat el vídeo del dia que quan em portaves amb la bicicleta quasi pegam de nas, i ens començam a cruixir de riure. He rebobinat tres vegades el tram de la riallada, i m'ha semblat que era anit passada que pedalejàvem pels carrers de sa Ràpita. No em cansaré mai de sentir-te riure, malgrat la impotència i feblesa que em suposa només poder fer-ho rere una pantalla.
Quan he tancat l'ordinador, se m'han humitejat els ulls i m'ha vingut al cap l'amarga nit d'agost. L'esquinçador plor i el caminar inquiet, consecutius a la lectura del teu nom al missatge del mòbil. Se'm va enganxar la pena a les cordes vocals i no era capaç d'explicar-li a ma mare que acabaves de marxar, per a no tornar. Vaig passar la nit al seu costat, desitjant tancar els ulls i que l'endemà ens informassin que no havies estat tu qui havia xocat contra aquell mur, que el rumor que s'havia escampat de boca en boca era equívoc. Em negava a admetre què ja no tornaries. Però ni els ulls se'm tancaven, ni estàvem jugant a telèfon trencat.
L'endemà, a les onze del matí ens vàrem ajuntar alguns amics a l'escaleta de l'escà. Vàrem estar mitja hora mirant fixament cap a l'illa de Cabrera, com si no gosàssim mirar cap al racó dret i ensopegar amb la teva absència. Faltava la teva tovallola damunt la roca de sempre. Tampoc hi havia la crema solar col·locada dins el cocó, que mai no oblidaves posar-te, perquè sinó l'horabaixa ja podies córrer per After Sun a la farmàcia. Ningú havia tret les cartes d'escambrí, que et van regalar cent victòries a base de trampes i fer-me enfadar. Cap gosava capbussar-se primer a la mar, ja que decidit, sempre eres tu qui ho feia. Mai no et va caldre remullar-te abans els braços que la panxa, molt menys contar fins a tres. Després, gaudies d'esquitxar-nos als qui tot i la xafogor de l'agost entram de puntetes a l’aigua.
Tot i el nus a la gola, de tant en tant rompíem el silenci, per a parlar de com podia ser que ja no hi fossis. Avui, se'm fa agradable recordar la companyia que ens vam fer aquell matí. Estar envoltada de les persones que m'apropaven a tu alleujava la pena, era necessari per assimilar el fet, i compartir el dolor.
He escurat la tassa de cafè, he agafat la tovallola i la jaqueta, i he anat a l'escaleta de l'escà. Hi ha llocs que ens apropen a persones.
M'ha costat mesos comprendre que la nit de sant Llorenç continuarà pintant el cel de Perseids cada any, però hi ha desitjos que ja mai no podran ser complits. Ja mai no tornaràs, però et farem immortal mentre continuem alenant.