Saladina

Estim la saladina perquè vaig començar a olorar-la baix el sol d'octubre de 1999, mentre els meus pares em passejaven amb el cotxet per la vora del mar. Pocs dies després d'aprendre a caminar, ja remullava els peus dins el Mediterrani i podia percebre-la aferrada a la pell. Abans de complir els quatre anys, ja em quedaven els cabells amarats de sal després de capbussar-me a l'aigua botant des de les roques o el llaüt del padrí. I els estius d'adolescència la respirava a totes hores damunt la bicicleta envoltada dels amics d'estiu.
Estim la paraula "saladina" per aquelles besades amb gust d'aigua salada els vespres d'estiu improvisats. Pel sopar familiar establert baix la lluna plena de cada agost damunt l'escà. Pels dies que em ferm les esportives i sembla que si tinc la mar arran i la posta de sol de fons puc arribar corrent més lluny. Perquè els dies de temporal a la càmera del meu mòbil sempre en queden restes, ja que no sé mirar la mar sense retratar-la.
Perquè és on acudesc quan fa dies que no puc plasmar paraules en un full en blanc, i amb el soroll de la mar de fons i l'olor de saladina em pos a teclejar.
Estim la saladina perquè l'olor, la toc, la tast i la veig des de la infància. Perquè és envoltada d’aigua salada on se’m barregen intenses emocions i vivències, on més segura de jo mateixa em sent. I, alhora, on aconseguesc deslligar-me dels fets que fan asfixiar-me.