Data de caducitat

Un relat de: Saladina
La llum nova de l'Ikea dibuixa l'ombra de la teva silueta, i jo des del costat esquerre del llit em qued observant el reflex dels teus cabells descambuixats a la paret. Des que vam brindar amb vi blanc asseguts a la taula d'aquell hindú, sabem que aquesta història té data de caducitat. Mentre jo, amb la il·lusió als ulls descrivia la posta de sol a Kènia i l'excursió a la Trapa, tu pensaves que era molt millor experimentar la vida nocturna de Nova York i em contaves la ruta de bars de copes pels carrers de Brussel·les en l'últim viatge de feina. Per cada cullerada engolida, hi havia alguna afició més que no compartíem. Que la pau i el benestar que et transmet algú prenent un cafè o la diversió viscuda entre llençols no és suficient quan fixes els ulls al futur ho ensenya l’experiència, i és quan comences a donar pes a les aficions compartides.
Tal vegada, si perduren les ganes de veure'ns i mantenim la porta oberta des de fa mesos és perquè cap dels dos vol fixar els ulls al futur i sabem que aquestes ganes tenen data de caducitat. Tu, en els teus vint-i-nou anys t'hi has acostumat massa a no sentir dir ni piu els dematins - mentre amb una cigarreta entre els dits et beus el cafè amb llet -, i als diumenges de ressaca estirat damunt del sofà. I jo, que tot seguit la sensació d'eufòria i llibertat després d'una ruptura, he ensopegat amb mi mateixa, m'hi he trobat tan a gust, que no he vist encara el moment per a deixar entrar algú a la meva vida. Llavors, pens que si haguéssim vist un futur hauríem marxat de puntetes, com qui no està preparat per a fermar-se a res. I és que des del moment que utilitzem la paraula fermar com a sinònim d'enllaçar, encara ens manca molt d'aire als pulmons abans de poder tornar a estimar. I el que ens cal fermar fort són les sabates per caminar cap endins, i retrobar-nos amb nosaltres mateixos.

La llum del sol ja no il·lumina l'habitació a les set del matí, i m'he quedat aferrada al costat esquerre del llit. Et mir reflectit al mirall, embotonant-te la camisa amb una mà i agafant el mocador amb l'altra, l'al·lèrgia insinua que ja és primavera. Mir de reüll la captura de pantalla que m'acaba d'enviar la meva millor amiga al mòbil. Tot era més fàcil quan no sabíem de massa coneguts en comú. Deix el mòbil com qui no ha vist res. Em ressona al cap la resposta afirmativa - de la qual, tanmateix, mai no ens fiem - a tots aquells "faràs bonda" quan ens acomiadem. I, de sobte, m'acaben de confirmar la mentida, i t'imagín en altres matalassos de pisos desconeguts. Em pregunt com he estat tres mesos sabent-nos lliures i volent-nos lliures. I ara, se m'acaba de regirar l'estómac. Faig com si res. Però en el fons sé que ja estic buscant les paraules justes per dir-te que aquesta història ja ha caducat.

Comentaris

  • Xarxes[Ofensiu]
    kefas | 18-09-2023

    Des que hi ha les xarxes dites socials un embull de fils flàccids uneix aurícules i ventricles arreu de món. De vegades es tensen i llavors transmeten les vibracions causades pels núvols que plouen expectatives i estímuls del desig. I els afectats van plegats a la font, que ara consisteix a canviar la tartana per una aeronau que et deixa a Nova York on el berenar a l'asfalt de fumaroles teixeix les complicitats que finiran quan els fils, que són d'abominable plàstic virtual perdin l'elasticitat que mai han tingut.

    M'agrada el tema, el ritme i el vocabulari sedós de ses illes.

l´Autor

Foto de perfil de Saladina

Saladina

19 Relats

54 Comentaris

5115 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
Vaig néixer a un poble de costa a Mallorca, on segueixo vivint després d'haver estudiat uns anys a Tarragona infermeria. Escric des de l'adolescència, tot i que els últims anys ho vaig deixar de fer. Ara en els meus 23 anys he tornat començar a teclejar sentiments, pensaments, experiències i d'altres relats o poemes on em deix endur per la imaginació.