Un senyor gran es perd

El vell, anomenat Pere, havia visitat el parc de la Ciutadella moltes vegades al llarg dels seus vuitanta anys de vida. Coneixia cada racó d'aquell lloc com la palma de la seva mà, o almenys això creia. Però aquell dia, mentre passejava tranquil·lament pels camins de pedra entre els arbres vells i majestuosos, es va adonar que alguna cosa no anava bé.

Les ombres dels arbres semblaven més fosques i alts que mai, i les vistes que haurien de ser familiars es van tornar desconegudes. Va caminar més i més, intentant retrobar la direcció cap a la sortida, però cada pas que feia el portava més enllà en el cor del parc. La seva preocupació es va convertir en pànic, ja que no podia recordar com havia arribat fins allà i no reconeixia res dels seus voltants.

Finalment, va decidir demanar ajuda. Amb la seva veu trèmula, es va acostar a una parella jove que passejava amb el seu gos. "Perdoni, em podrien ajudar? Estic perdut i no sé com tornar a la sortida del parc", va dir amb humilitat.

La parella el va mirar amb amabilitat i li va indicar el camí de tornada cap a la sortida. Pere els va agrair amb tot el seu cor i va seguir les seves indicacions. Mentre recorria aquell camí familiar, es va adonar que potser havia pres una ruta diferent, una que mai havia explorat abans.

Quan finalment va arribar a la sortida del parc, va mirar enrere, somrient amb agraïment cap als seus salvadors. Pere havia après una lliçó aquell dia: fins i tot en llocs que coneixem bé, podem perdre'ns de vegades. I no hi ha gens de vergonya en demanar ajuda quan no sabem com tornar al camí correcte. La vida, com un parc, pot ser sorprenent i inexplorada, fins i tot en els últims anys.